EL GENERALIFE DE SANT CUGAT DEL VALLÈS

Anàvem la Maria Vila Massagué, el Joel Noé Diaz Vila, i l’Antonio Mora Vergés pel carrer de Sant Francesc Xavier de Sant Cugat del Vallès, a la recerca de la casa dita ‘EL Generalife’, que s’aixeca a la intersecció amb el carrer d’Elisenda Ribatallada.

Llegíem que fou aixecada per Eduard Maria Balcells i Buïgas (Barcelona, 22 de setembre de 1877 - Barcelona 4 de novembre de 1965), per encàrrec del senyor Justo Sánchez, del que no trobava per enlloc cap especial referència; l’arquitecte Balcells va deixar un bon nombre d’edificis singulars tant a Cerdanyola – on va ser arquitecte municipal -, com per Sant Cugat i altres indrets del Vallès.

El Generalife acredita la versatilitat, i l’amplitud de ‘ registre’ de l’ Eduard Maria Balcells i Buïgas.

Té planta quadrada, coberta amb teulada a quatre aigües, i una torre mirador coberta amb cúpula en un dels angles. Es caracteritza pels seus elements decoratius arabitzants, com els esgrafiats o les finestres d'arc de ferradura, així com el ràfec d'ampli voladís, sostingut amb mènsules de fusta i ornamentat amb figures geomètriques de tipus floral. Té un edifici annex d'estil similar tot i que més senzill, que és la masoveria.

La glorieta del jardí, que segueix el mateix estil, és de construcció recent.

Em feia adonar la Maria Vila Massagué d’un element quasi idèntic a la tanca d’un edifici que comparteix la parcel•la; sembla que a bon criteri, l’Ajuntament de Sant Cugat obliga a mantenir els tancaments perimetrals originals; això ens feia pensar que originàriament la propietat ocupava possiblement tota l’illa de carrers.

Sant Cugat té un patrimoni històric i cultural molt extens, desconegut en part per la importància del monestir, objecte de la major part de les visites turístiques ; també però perquè no s’ha fet des de l’administració – local, provincial, autonòmica, o espanyola - cap acció sistemàtica i continuada en el temps per donar-ho a conèixer.

Sant Cugat – com Manresa, i altres ciutats importants – no tenen encara un Mapa de Patrimoni accessible des d’Internet, ni – i això ja crida al cel – accés als documents del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal.

Nosaltres fem i farem el que podrem, amb la tranquil•litat de consciència que ens dona aquella frase dels nostres avantpassats, ‘ qui fa el que pot [o sap], no està obligat a més ‘.

EL SANTUARI DEL REMEI DEL CASTELLVELL

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, pujàvem fins al dit Castellvell de Solsona, dins el terme municipal d’Olius, ens atenia meravellosament la senyora Lourdes, masovera i/o ermitana de Castell i el Santuari de Nostra Senyora del Remei.

Hi ha notícies d'aquest castell, "castro selisona" l'any 929, "castro Celsona" el 965 abans de la devastació de Barcelona per Almançor.

S’esmenta en diferents documents els anys 957 i 973.

Un document de vers el 1000 deixa constància de l’estada al seu palau del castell d'Olius del comte Ermengol I d'Urgell, on rebé el prior Ramon, de l'església de Solsona que "Avus meus construxit in sua propia dominicatira". Els comtes urgellencs manifestaren repetidament el desig d'ésser enterrats al temple de Santa Maria de Solsona.

Al ensems dels comtes d'Urgell com senyors de Solsona; consta també que tingueren drets – fins en ocasions damunt del comte d'Urgell i de Solsona - els bisbes d'Urgell.

L’any 1054, el comte Ermengol III i el bisbe Guillem concertaren un conveni, amb referència al "castrum de Solsona cum suos terminos vel cum sua castellania".
Amb butlla datada l’any 1099, el papa Urbà II confirmà al bisbe d'Urgell "Castrum Celsona et Eccla. Sancte Marie", amb les pertinences.

El 1104, el bisbe d'Urgell cedí els seus drets sobre el castell de Solsona a l'església de Solsona. Documents del segle XII al•ludeixen l'església de Sant Miquel, amb referència al castell.

Pel casament d’Agnès de Tarroja, besnéta d'Adalmús, filla del comte de Barcelona Ramon Berenguer III, amb el vescomte de Cardona Ramon Folc, el 1217, la propietat del castell decantà als Cardona.

Els drets cardonins refregaven, a vegades, amb els episcopals – aleshores del Bisbat d’Urgell - El castell i la vila de Solsona, tanmateix, foren vinculats, el 1314, al vescomtat de Cardona, posteriorment comtat, marquesat i ducat.

El Castell-Palau el conformava un conjunt d’edificis de forma trapezoidal , aixecats al centre d'una gran esplanada; el recinte estava protegit per quatre torres rodones situades als angles i unides amb murs laterals, de les quals només una es conserva sencera, també un cos central dels segles XIII-XIV, quan fou renovat i ampliat.

A darreries del segle XIV, per ordre de l’ aleshores comte de Cardona , fou enderrocat, perquè – segons les cròniques - ja no servia d'habitacle.

La creació de la Diòcesi de Solsona, quina gestació expliquem tot seguit, enverinarà la relació entre ambdós poblacions durant segles:

El rei Ferran II demanà i obtingué d' lnnocenci VIII el permís per crear un nou bisbat ; en la primera petició (1589) presentava com a llocs possibles per ubicar-hi la seu episcopal Balaguer, Manresa i Solsona; finalment però es decidí per Solsona.

Els arguments recollits en la butlla fundacional, Super universas, aprovada en el consistori del 19 de juliol de 1593 i publicada 1' 1 d'agost següent, són:
1. Que per la seva extensió el bisbe no pot visitar cada dos anys, segons la prescripció conciliar, el bisbat d'Urgell, al qual pertanyia la gran majoria de les parròquies que configuraven la nova diòcesi.

2. Que els pobles fronterers es veuen afectats per l'heretgia.

3 Que Solsona té totes les condicions:

A) religioses (convent deis caputxins).
B) materials (església col•legiata ben dotada).
C) , ambientals (plana bonica i fèrtil).

La decisió, ultra contrariar els drets legítims de Balaguer i , Manresa, s’entén únicament com el desig reial de limitar el poder creixent de la casa de Cardona.

Demolit el 1872, queden bona part dels murs perimetrals, i les restes de la capella de Sant Miquel.

Dins L’església i/o santuari del Remei construït sobre aquestes restes – on destaquen els blasons dels Cardona - hi ha la imatge gòtica de la Mare de Déu del Remei o de Castellvell, del segle XIV.

Retorn a casa i un testimoni de sentiment en el carrer

El dissabte, acaballes de juliol,  varem arribar a casa després de 4 dies de neteja mental. Ni ordinador, ni televisió, ni diaris, ni cap canal o mitjà de comunicació. Sol, descans, nedar i perdre completament el sentit del temps; fora horaris. Una experiència molt recomanable si es pot.

Retorn al meu ordinador i a controlar espais i horaris i em pos a veure que en puc treure de l’article.

Abans de partir, la meva dona es va trobar una persona que em coneixia i en volia passar una carta manuscrita, i que en fes el que sentís. Li entregà la carta aquí a Sóller, després de cercar-me de manera infructuosa, i per qüestions de feina hagué de partir. No sé ni el seu nom, ja que no li va dir a la meva dona, no tinc ni el seu telèfon. Tinc la carta just davant meu a la taula escriptori del meu estudi, i em sembla que l’he de transcriure, i ho faré tal com està sense cap tipus de correcció.

És un esclat d’indignació, arrel de la contemplació d’una d’aquestes fotografies que ens remou per dedins i que per desgràcia solen aparèixer publicades a alguns mitjans de comunicació; en aquesta ocasió era en un periòdic. Transcric i li don les gràcies.

“M’importa una merda (un pebre) sa “prima de riesgo”

          “                 “ sa crisis bancària ( encara que hi hagi hagut gent del carrer que hagui contribuït a aquesta amb la seva avaricia)

M’importa una merda els polítics. Es una raça exterminable.

M’importa una merda que no poguem tenir el nivell de comoditats que teniem abans de “la crisis”

Tot això i més m’importa una merda després de veure sa foto del diari ULTIMA HORA, PÀGINA 10 DEL DIA 21/7/2012.

(Vos anim a mirar-la)

Mentres passin cosses d’aquestes i surtin fotografies pels mitjans de comunicació, mos mereixem lo que passa i més.

Hauriem d’estar empegueïts. ¡Humans! res de res... Els animals no arriben ni arribaran a aquestes barbaritats.

Acabarem malament, això segur.

Nota: Ah! I que mos haguem apuntat a una ONG (això està de moda) per rentar-nos sa consciència no serveix de res. “No cuela”.

P.D. Quan mos deixem  de mirar es maluc(mali) i allarguem sa vista m’es enlla de noltros, i canviem, tot anira a millor...però...

Ja ho se, això  ara es com lluitar conta els molins de D.Quijote, amigo Sancho”

Vaig veure la fotografia i és impressionant. Una descripció de la fam i de la misèria que  assola el món, amb la imatge d’un nadò africà,  desnodrit, que sembla que està reclamant compasió, que posa la pell de gallina.

Quan ara mateix, quasi tot, es valora des del punt de vista econòmic, quan es comença a tocar en el “primer món” les penúries d’una crisi de moltes més coses de les que ens volem fer creure; ja que a segons quins estaments no la pateixen gens a la crisi, sobretot un President del Govern Espanyol ( pos per exemple) que  pot arribar a tocar els sis-cents mil euros a l’any per tres sous i un complement de dietes; sense parlar d’altres diputats, senadors, etc. O alguns batlles i regidors; Uns jocs olímpics que valdran una milionada, ja que després de l’Eurocopa necessitem una mica més de “Pa i circ”. Veure com la gent perd el cul, per anar a veure un creuer de súper luxe que visita el Port de Sóller. Quan un batlle, el nostre, perd el nord, amb un projecte emblemàtic que inclou un Auditori, i que ha reduit  treballadors socials,i mentre s’ha  duplicat el nombre de famílies que necessiten ajuda, i un llarg etcètera de penúries,  no és estrany que veure una fotografia com la que fa referència qui ha escrit la carta que he transcrit( em sembla que m’hagués passat el mateix), li pegui un fort atac de ràbia, mala llet, indignació i també una mica d’impotència.

No vaig esser capaç de posar-me a escriure abans, començava a estar agobiat ,  ja que necessitava aquesta desconnexió que hem fet, per a poder continuar amb la tasca.

Però he cregut important deixar aquest testimoni, d’una persona que no escriu a cap diari, que no ha pretès que els seus sentiments arribessin a cap mitjà de comunicació i que me la va voler entregar, sense cap mena de condició, aparegués publicada pel que significa.

Josep Bonnín

SANTIAGO DE AGÜERO EN TERRES DE BERTA D’ARAGÓ.

El Tomàs Irigaray Lopez, i el Joan Escoda Prats, anaven per les terres del ‘reialme’ de l’anomenada Berta d’Aragó, vídua del Rei Pere I; (Agüero, Murillo, Riglos, Marcuello, Ayerbe, Sangarrén y Callén).

La història no ens explica – més ella del nom propi – la seva procedència - en algun lloc es defensa que procedia d’algun indret de les terres que segles desprès donaran lloc al Regne d’Itàlia i posteriorment a la República italiana ; sense aportar però cap prova documental - , desconeixem per tant quin era el seu llinatge.

Semblant desconeixem trobaven a l’església romànica de Santiago de Agüero; , manllevem la descripció que en fa Joan Molar en el seu blog http://joanmolar.wordpress.com/2012/02/24/aguero/

‘ Sorprèn per les seves dimensions, més pròpies d’una abadia que d’una ermita, tot i que està tallada a la mateixa capçalera. Te una portalada increïble, amb boníssimes escultures romàniques al timpà i columnes, i uns absis alts i potents amb un fris decorat. Si teniu la sort de veure-la per dins, la sorpresa serà complerta. Més escultures i una arquitectura delicada i poderosa’.

Hi ha diverses teories per explicar la sobtada interrupció de les obres de l’església de Santiago de Agüero, i sens e ànim d’atiar cap controvèrsia, afegim nosaltres la dada coneguda, de que el poder temporal de l’església catòlica romana, es va caracteritzar ultra la intensa corrupció, pel fet que l’'excomunió fou emprada sovint com a arma política.

Als Països Catalans – rebutjats declaradament pels Bisbes de Roma - , trobem les excomunions de Ramon Berenguer I (1056), fetes pel papa a instàncies de l'àvia d'aquell, Ermessenda, i la de Pere el Gran, feta pel papa Martí IV el 1282, després de les Vespres Sicilianes, que fou causa del fallat intent d'invasió de Catalunya per Felip l'Ardit.

Els bisbes – aleshores també senyors també temporals - utilitzaren l'excomunió amb fins politicoreligiosos, com en els casos d'usurpació de béns eclesiàstics, invasió, amb armes, d'esglésies i sagreres i contra els violadors de pau i treva.

L’abús d’aquest recurs està en l’arrel de l’actual descrèdit de l’església, que contràriament a la doctrina que predica, sovint s’ha posat del costat dels poderosos contra les minories.

El valor de l'excomunió es desacredità quan es donà per causes tan fútils com l'impagament de censos, segons ho revelen els llibres d'excomunicats que es troben pels arxius parroquials encara al segle XVI.

LA TORRE COSTA DE SENTMENAT

Sortia al Passeig Josep Anselm Clavé per respirar – venia del saló del teatre de la Societat Coral Obrera la Gloria Sentmenatenca - on el grup de country feia la darrera ballada del curs 2011-2012; a la mateixa vorera un xic més avall, hi ha un singular edifici residencial unifamiliar d’una sola planta, envoltat d'un ampli jardí , construït l’any 1893 segons indica a la façana.

L'estructura és totalment simètrica, amb planta rectangular.

S’aprecien les influències arquitectòniques del Modernisme, però alhora apareixen elements neoclàssics i també d'ornamentació barroca.

Inevitablement – estem a la Catalunya ocupada des de 1714 - la façana decorada amb dos bustos, queda deslluïda pel cablejat dels mal anomenats serveis públics.

M’expliquen que el nom de la casa – Torre Costa - té relació amb un dels seus estadants, el Doctor en medecina , Josep Mª Costa, que fou el metge de capçalera de molts sentmenatencs els anys quaranta, cinquanta i seixanta del segle XX.
Esperava trobar més informació:

Qui va ser el promotor d’aquest edifici ?

Qui en va fer el projecte, i la direcció de les obres ?.

Fins i tot, quin era el segon cognom del Doctor Josep Mª Costa ?

Sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercataunya@gmail.com

L’ESCALA DE LA GLÒRIA, JOIA DE L’ONDARÀ

Anàvem a Guimerà el Joan Vives Castells i l’Antonio Mora Vergés, per recollir imatges del Monestir de Santa Maria de Vallsanta, de les làpides , i la figura de jacent que procedents del cenobi s’exposen al Museu de Guimerà, i una vista general d’aquesta Vila declarada Patrimoni Històric-Artístic.

En el camí en aturaríem a la Panadella per esmorzar, i baixaria desprès fins al llit de l’Ondarà, perquè tenia la premonició de que veuria – una vegada més – alguna cosa extraordinària.

Dins al terme del Talladell, prop de la llera del riu, trobava el que qualifico com a ‘joia’ ; em costarà trobar informació, i demano com sempre la vostra col•laboració, que podeu fer- nos seguir a l’email coneixercatalunya@gmail.com

‘L’escala de la glòria’, sembla talment -. Tot i que en pedra –un d’aquest estris moderns que trobàvem als aeroports, i que ens permetien accedir i/o descendir dels avions.

En realitat aquest singular element situat al bell mig del camp, que està format per una alta torre de pedra amb elements ceràmics, era un moli de vent per treure aigua – no certament però un ‘clàssic moli de vent’, oi ? .- ; en el que l’ accés no és el convencional sinó mitjançant una àmplia escalinata d’un sol tram que li dóna l’extraordinària monumentalitat.

No en conec l’autoria – i m’agradaria saber-ho – , i voldria confirmar que el moli sembla que dit de Prenyanosa, pertanyia aleshores a la família Gassol; és una singularíssima obra, típicament modernista, que hom diu fou construïda pels voltants del 1900.

A Mallorca encara avui n’hi ha molts; val a dir però, que cap com ‘ l’escala de la glòria’ que en tinguem constància. Per descomptat un convidem a visitar aquestes comarques de la Segarra i l’Urgell, i seguir una per una, totes les joies de l’Ondarà.

ERMITA DE SANT DOMÈNEC. SANT CUGAT DEL VALLÈS

Fèiem la darrera parada del mati, la Maria Vila Massagué, el Joel Noé Diaz Vila, i l’Antonio Mora Vergés, davant l’ermita de Sant Domènec, verbalitzava aleshores la meva estranyesa davant d’aquesta advocació ja que lògicament, el fundador dels dominics, és un sant aliè a les terres de Sant Cugat, tradicionalment lligades als benedictins.

Hom pensa que el ‘col•laboracionisme’ de l’abat de Sant Cugat, fent costat a les forces borbòniques, en la guerra genocida de 1714, podrien explicar en alguna mesura l’aixecament d’aquesta esglesiola, construïda a la fi del segle XVII o començament del XVIII, a l'antic camí dels Monjos, una ruta que serviria com a camí de ferradura molt utilitzat pels pastors i ramats que venien del Pirineu cap al Vallès per passar-hi l’hivern.

S’esmenta Sant Domènec en el periode la guerra del francès, en que Sant Cugat, fou saquejat per les tropes napoleòniques.

L'octubre de 1808 tingué lloc una batalla al voltant de l'ermita de Sant Domènec. es reuniren 3000 homes amb cavalls i peces d'artilleria que derrotaren a 4000 francesos.
De la descripció tècnica de l’edifici llegim : Consta d'una petita nau amb volta de llunetes i porxo davant la porta. Aquesta és de llinda recta, amb brancals de pedra.

Ha estat objecte d'una restauració recent.

Mentre recollia la imatge de l’edifici - i del Joel Noé Diaz Vila -, pensava que s’escau incorporar aquí la fotografia del Sant que feia dies enrere a la Vila de Castellar del Vallès.

CAN MORA DE SANT CUGAT DEL VALLÈS

Malgrat l’antiguitat – hi ha constància de Can Mora en aquests indrets al segle X – no trobava cap informació concreta, fins al segle XVII, al llarg del segles la casa rebrà els següents noms : Mas Plana de Gualenga, i Mas Rialls.

L’edifici de la masia, cal situar-lo al XVI.

Les formes Can [ casa d’en ] i Cal [ casa d’el ] , tant habituals a Catalunya, no tenen un significat clar i únic, en el meu cas li atorgo el següent sentit :

Can - fa referència a la PROPIETAT d’ algú que ens pots ser conegut o no.

Cal - fa referència al lloc on viu algú conegut.

Així Can Mora, quan la població de Sant Cugat superava escassament els 2000 habitants , fou adquirida per la Cia. Barcelona Traction Light i Power Company; per ser la residencia del personal tècnic que faria arribar el tren l’any 1917 a Sant Cugat del Vallès.

En els seus terrenys – profundament afectats per la infraestructura fèrria - , l’any 1914, Henry Shapland "Harry" Colt (4 agost 1869 hasta 21 novembre 1951) prestigiós arquitecte de camps de golf nascut a Highgate , Anglaterra , va projectar el primer camp superior a 4300 iardes . En aquella data es va fundar el Club de Golf de Sant Cugat , els socis inicialmebt eren els tècnics anglesos i canadencs de la Barcelona Traction Light i Power Company, als que aviat es van afegir altres anglesos residents a Barcelona, i la gent ‘benestant’ del país.

El 23 de març de 1937 el President de la Generalitat de Catalunya, Luis Companys Jover (Tarrós, Lérida, 21 de junio de 1882 – Barcelona, 15 de octubre de 1940), inaugurava en aquests terrenys el primer campament d’instrucció militar de Catalunya, amb una capacitat de 8000 homes.

L’afer Barcelona Traction Light i Power Company – que va deixar clar que Espanya [ com Argentina ] no és un país fiable, pel que fa a les inversions estrangeres – va significar que la propietat passes a mans de la cia. FECSA

De la descripció tècnica de l’edifici llegim : Masia d'estructura clàssica amb teulada a dues vessants i portal de punt rodó. La teulada té un gran ràfec i la façana es arrebossada de blanc . Ha estat reconstruïda excessivament l’any 1974 , s'hi varen obrir noves finestres i s'hi van adossar noves construccions. Té un rellotge de sol a la façana principal.

Actualment és un local de restauració.
http://www.golfsantcugat.com/publico/Restaurant.aspx

Retratava la façana de Can Mora mentre esperava - havíem quedat en aquest indret - a la Maria Vila Massagué, i el Joel Noé Diaz Vila, que em farien de sherpes.

EL GINKGO DE LA GARRIGA

Anàvem el Manuel Navas Ortiz, i l’Antonio Mora Vergés, passejant bocabadats pels carrers de la Garriga, als límits del Vallès oriental.

Al bell mig de la plaça de can Dachs, m’aturava per retratar aquest magnífic exemplar de ginkgo.

No trobava cap explicació de qui el portava fins aquí, ni en quina data.

El topònim local, fa referència a la comunitat vegetal constituïda per plantes de fulla endurida i persistent, entre les quals predomina el garric.. Procedeix de la degradació de l'alzinar o de la màquia , i es fa sobre sòls profunds.

La seva ubicació, al ensems que la peculiar coloració groga que des de les darreries de novembre i principis de desembre – segons els anys - adquireixen les seves fulles, l’han fet un dels arbres més ‘populars’ de la Vila.

Hom explica que aquesta espècie arbòria és la més antiga del món; de la seva resistència en donen testimoni a Hiroshima, quatre arbres que creixien a 1,5 quilometres d'on va caure la bomba atòmica el 1945; totes les altres plantes i animals van ésser destruïts en aquella àrea, el ginkgos, tot i recremats van sobreviure, i avui son el testimoni mut de la irracionalitat de l’espècie humana, i de l’estultícia del país que s’entesta en servir de mirall al nostre món.

Possiblement sobreviurà també en aquest context de lladronici i corrupció generalitzada, que de la mà del PP, ens torna ràpidament a l’edat mitjana.

FOR SALE, AL CARRER PAHISSA, 20 DE SANT CUGAT DEL VALLÈS

Ens aturàvem la Maria Vila Massagué, el Joel Noé Diaz Vila, i l’Antonio Mora Vergés, per retratar aquesta torre d'estiueig amb influències modernistes en la decoració.

No sabíem veure la ‘fitxa informativa’ , i desconeixem per tant qui va ser l’arquitecte, i el promotor.

A destacar la seva estructura simètrica en la composició i la estructuració dels elements: dues torratxes s'alcen per damunt de la façana adossada a les façanes laterals i obertes a l'exterior per una galeria.

Té la teulada a quatre vessants i amb ràfec sostingut per mènsules .

Les façanes són arrebossades amb aplacat de pedra i en elles alternen les obertures de diferents mides.

Decoració amb balustrada i rajoles de ceràmica.

La Maria Vila Massagué em feia adonar que la tanca perimetral de les finques que hi confronten és idèntica. Això ens fa pensar que al llarg dels anys, la finca original, ha estat objecte d’alguna, o algunes segregacions.

La visió descurada de l’immoble en fa venir a la memòria aquelles paraules de Cohèlet 3,1 ;

Tot té el seu moment,

sota el cel hi ha un temps

per a cada cosa.

L’EDIFICI JORBA DE MANRESA

És obra d’Arnald Calvet i Peyronill, (Barcelona, 1874 - 1956) que havia aixecat l’edifici dels magatzems Jorba (1926), al Portal de l'Àngel, 19, de Barcelona, pel qual va guanyar el concurs anual d'edificis artístics en l'edició de 1927. Entre 1930-1940 va construir per la mateixa entitat els magatzems Cal Jorba a Manresa, c/ muralla del Carme, 25.

La construcció es va fer en tres etapes: 1936, 1943 i 1952, i és un dels pocs exemples d’art déco que hi ha a Catalunya. L’ edifici que ocupa un xamfrà en una de les vies principals de la ciutat de Manresa. Les seves façanes són bellíssimes i estan àmpliament decorades amb motius vegetals molt estilitzats i distribuïts en forma rítmica per tota la seva superfície. La part on convergeixen les façanes laterals és el que podríem anomenar façana principal, de dimensions força reduïdes. L’edifici, que té una clara voluntat monumental, és dominat per un cos central en forma de torre, amb un típic rellotge envoltat per uns relleus al•legòrics i custodiat per dues àligues.

El 30 de juny de 1984 tancaven ‘oficialment’ els magatzems Jorba, la nissaga fundadora però se’n havia deslligat anys abans, traspassant-lo a l'empresa andalusa Gicos, que al ensems l’any 1974 el cediria al Grup Europrix.

Pere Jorba i Gassó (Calaf, Anoia, 1849 - Manresa, Bages, 1927), havia començat l’any 1869 amb una botiga al carrer de Na Bastardes, el negoci alhora que creixia anava canviant canviant de lloc -plaça Major, carrer Urgell, plaça Sant Domènec- , desprès de la mort del fundador s’aixecaria l’edifici conegut encara amb el seu cognom.

L’empresa en les seves millors èpoques editava la Revista Ilustrada Jorba, de distribució gratuïta, que tenia una funció comercial i propagandística dels grans magatzems manresans. Us deixo un enllaç que us permetrà veure’n alguns exemplars.
http://xacpremsa.cultura.gencat.cat/pandora/#top

REVISTA ILUSTRADA JORBA – en castellà, lògicament - arribava puntualment a milers de cases d'arreu de Catalunya, de l'Estat Espanyol – aleshores això de Regne d’Espanya, semblava sospitós, com dissortadament ha confirmat el temps-; i fins a diversos països de l'Amèrica llatina, malgrat que els magatzems només van arribar a tenir una sucursal a Brussel•les oberta l’any 1919.

L'edició de la revista, amb un tiratge aproximat de 15.000 exemplars, es feia a la Impremta de Sant Josep , a la Ciutat de Manresa.

Mentre premia l’objectiu per aconseguir la imatge que acompanya aquest breu, en venia – una vegada més - al cap la locució llatina, Sic transit gloria mundi, que significa literalment: "Així passa la glòria del món" i que hom tradicionalment ha relacionat amb el caràcter efímer dels èxits i dels triomfs.

L’ESGLÉSIA NOVA DE SANT ESTEVE DE LA GARRIGA

Ens aturàvem el Manuel Navas Ortiz, i l’Antonio Mora Vergés, davant la façana de Sant Esteve de la Garriga, no sorprèn – atesa la data de construcció – la grandària de seva fàbrica; pensem que en aquelles dates l’assistència als oficis religiosos estava al voltant del 50% de la població, en aquelles dates el nombre de veïns era aproximadament d’un miler, actualment amb una població que s’apropa als 15.000 habitants de dret, aquí – com per arreu – la pràctica religiosa ha davallat a nivells que en el millor dels casos oscil•len entre el 5 i el 10% .

L’església ‘Nova’, dita també oriental en relació a la seva homònima de la Doma, que ha vist reduït el seu paper a Capella del Cementiri, manté l’advocació de Sant Esteve; segons Josep Maurí i Serra, va ser – i és - la major obra col•lectiva realitzada pels garriguencs.

Iniciada el 1686, no s'obrí al culte fins el 1737, encara que no estava enllestida del tot. El projecte de construir-la amb planta de creu llatina i cobrir el creuer amb cúpula s'abandonà molt avançada l'obra, i es canvià pel pla d'una sola nau amb un absis circular. Obra de grans proporcions, el projecte sembla que era de Giralt Cerdà, mestre de cases, procedent de Gascunya, però establert a la Garriga d'anys. La lentitud de la construcció: l’any 1685 s'adquirí el terreny, l’any 1737 s'obrí al culte, l’any 1883:es va refer la teulada i la volta, l’any 1895 s'edificà la "capella fonda", l’any 1926 l'arquitecte Josep Maria Pericas i Morros (Vic 27 d'agost de 1881 - Barcelona, 1 d'abril de 1966) construeix una decorativa balustrada, al capdamunt de la gran escalinata de pedra, que juntament amb portalada barroca de l'església, dóna al temple un to molt solemne i de gran efecte.

El campanar, acabat de construir molt més tard, no seguí totalment el projecte primitiu, cosa que li restà esveltesa.

La retratava amb una perspectiva similar a la que es recull en la imatge del casament de Manuel Joaquim Raspall Mayol el 22 de febrer de l’any 1906.

LA FÀBRICA DE FARINES ALBAREDA S.A DE MANRESA

M’aturava per retratar l’edifici singularíssim de la Farinera Albareda, situat a la plaça del Mil•lenari, al barri de Valldaura [ vall d’or , en algun llunyà moment del passat ].

D’aquest magnífic edifici d'arquitectura modernista, cal destacar la seva originalitat en les obertures, sobretot les de la planta baixa i el tercer pis. Obra de totxo arrebossat, utilitzant el mateix vist, per donar agilitat en arcs i brancals, va ser una de les construccions industrials importants de les dues primeres dècades del segle XX a Manresa.

És obra de l'arquitecte ALEXANDRE SOLER I MARCH.

Trobava informació – inespecífica - en la que s’explica que l’any 1909, els germans Albareda ( en sabeu els noms i el segon cognom ? ) van iniciar l'activitat de producció de farina a Manresa.

El 1921 es va constituir en Societat Anònima, com a COMERÇ I INDÚSTRIES ALBAREDA. S.A. fins al dia avui.

A la pagina de l’empresa – m’omplia de goig constatar que està activa i plena de projectes - , llegia ; gràcies a la seva proximitat a les comarques de l'Anoia, Berguedà , Osona, Solsonès, Segarra, Barcelonès i al sud de França, la seva situació a la Catalunya Central li permet respondre a les exigències i demandes d'arreu de Catalunya, així com al consum del mercat espanyol i sud de França.

Les instal•lacions estan adaptades per oferir la màxima qualitat de les farines, amb la millor tecnologia i la tècnica obtinguda amb l'experiència de més de cent anys, per a mantenir el millor sabor en el producte final.

Disposen de laboratori propi, des del que es controla i es garanteix la qualitat final dels productes que s’elaboren.

La fàbrica fiu rehabilitada durant la darrera dècada del segle XX, i sense cap dubte, podem dir de la façana d'aquest edifici de tres plantes, que és una de les més representatives del modernisme industrial manresà.

AH!, que per molts anys pugui continuar fent tant bones farines.

coneixercatalunya@gmail.com

LA LLAR COTTET A LA GARRIGA, OBRA DE L’ARQUITECTE EMILI SALA CORTÈS.

Anàvem el Manel Navas Ortiz, i l’Antonio Mora Vergés, sota un sol d’injustícia , i amb una sensació quasi abrusadora de calor, fins a l’edifici de número 85 de la Ronda del Carril de la Garriga; seguíem la petjada de l’arquitecte Emili Sala Cortés.

Trucava al intèrfon i els demanava permís per retratar – si més no exteriorment - l’edifici; coincidia amb un moment en que els interns feien tasques en un altre indret, i em permetien recollir les imatges que il•lustren aquest breu.

No ens sobten les proporcions magnifiques, d’aquest edifici que alguns han qualificat com el màxim exponent a la Garriga de l'arquitectura historicista, pel volum i la riquesa de materials tant a les parets exteriors com a les interiors.

De la descripció tècnica reproduïm ; Edifici aïllat de planta rectangular. Consta de planta baixa i pis. Hi ha dos cossos, l'un destinat a galeria tancada i l'altre a capella, sota l’advocació de la Immaculada Concepció de Maria, segons mossèn Santi Collell Aguirre, Rector de l’església Parroquial de Sant Esteve de la Garriga.

A la cantonada SE hi ha adossada una torre circular coronada per una coberta en punxa.

L'edifici queda remat per una passada cornisa denticulada i segueix al llarg del ràfec de coberta, torre i capçal. Les façanes estan estucades amb sortints de carreus. Les obertures estan encerclades amb elements florals en les llindes.

De la casa que s’ha conegut com de Josep Sunyol, o Torre Anita, com llueix a la façana, trobàvem que va ser la residencia d’estiueig d’Ildefons Sunyol i Casanovas (Barcelona 1866 - 1913), oncle de Josep Sunyol i Garriga (Barcelona, 21 de juliol de 1898 - serra de Guadarrama, Castella, 6 d'agost de 1936).

Del període en que la casa va ser residencia de la família Cottet, no en trobava cap informació.

Actualment la Llar Cottet és una de les dues residencies terapèutiques que gestiona l’Associació de pares de fills amb austime de Catalunya [apafac].

LA PORTA DE SANT IGNASI

Cercava – fins ara sense èxit – el lloc on es trobava el ‘Centro de Enseñanza Privada 219’,  reconegut per la Comisión Provincial de Educación Nacional, depenen del Gobierno Civil de Barcelona.

Certament com es recull a Coh 3,1

Tot té el seu moment,

sota el cel hi ha un temps

per cada cosa

un temps d’enrunar

i un temps de construir

Potser no és aquest el millor moment per fer aquesta recerca; no existeix ja el Gobierno Civil, que pel que sembla no traspassava tota la documentació als Organismes homònims que sorgien amb la Democraciola, així m’ho deien des dels serveis d’educació de la Generalitat de Catalunya; l’estiu - quan els docents descansen - no és tampoc el millor moment per fer-los preguntes, i la pèssima situació econòmica, social i política, a que ens abocaven anys de lladronici, corrupció i estultícia, fa que això de localitzar on estava   el ‘Centro de Enseñanza Privada 219’ , sembli més que un tema menor, una qüestió clarament intranscendent.

Demanava l’auxili de l’Associació de Veïns de Sàrria perquè em parlaven d’una localització pels vols del carrer Angli i el Passeig de la Bonanova – de moment no tinc resposta -, m’adreçava als Jesuïtes – que s’instal·laven a Sarrià l’any 1895 , l’annexió ‘manu militari’ de la Vila  a Barcelona no es produirà fins l’any 1921  – de moment no tinc resposta -; espero  amb ‘candeletes’ la resposta de l’Ajuntament de la ciutat de Barcelona, i/o de la casa  - situada al Bages - en quina porta llueix avui el rètol.

Per la històrica relació dels deixebles de Sant Ignasi, amb la Ciutat de Manresa, i l’ aleshores Vila de Sarrià, intitulava així aquest breu.

EL CEMENTIRI DE PINELL DEL SOLSONÈS

Es troba en un pla inferior a l’església parroquial de Sant Miquel, en el que la tradició situa l’anomena’t ‘ banc de les mentides’ ; algú fa ara la broma fàcil, de que s’hi assentava en algun moment del passat – potser en un altra vida – el Mariano Rajoy Brey (Santiago de Compostela, 27 de Marzo de 1955, + ). Aquest individu té el record mundial de dir mentides, i contra la creença ‘popular’ no li han caigut – encara – les dents.

El fossar ,típic del Solsonès, està envoltat per un mur, de la porta d'entrada, constituïda per dues pilastres rectangulars, en ressalta un frontó triangular, a l'interior del qual s’hi troba un medalló amb la següent inscripció:

"CARISSIM CRISTIA

COMTEMPLA BE AQUET LLOC

Y CONSIDERA ALGUN POC

LO QUE EN ELL HI HA

AQUI HAS DE VENI PARA

SIAS JOVE SIAS VELL

SI LA MORT TE ATRAPA

EN LO TERME DE PINELL"

La porta està rematada per una bola de pedra que fa de base a una creu de ferro.

La tipologia dels nínxols és la comú per aquestes contrades, diferenciada clarament per exemple de la del Vallès, o de la Segarra, per esmentant-ne dues clarament diferenciades. També aquí però dissortadament es comencen a veure flors xineses, de les que deia en un article de novembre de 2.009 :

Les flors xineses no aporten cap element de pau, no asserenen l’esperit, sinó molt altrament agiten les consciències, enterboleixen el repòs dels morts , i son una befa indecent al record dels qui ens han precedit.

Deixo escrit que a mi, quan m’arribi l’hora, que si algú hem vol recordar, ho faci amb les plantes i/o flors, que durant els anys de la meva vida , tant i tant m’han fet fruir de l’existència.

Un país en mans de lladres, corruptes , ineptes i feixistes

Estem governats per pocavergonyes, lladres, corruptes, ineptes i feixistes.

Sant Mariano, els dels miracles de Brussel·les,que cobra tres sous i alts,  complint les comandes del neoliberalisme més salvatge i agressiu ha ordenat la nova retallada a la classe treballadora, funcionaris inclosos i a un altíssim percentatge de ciutadans i ciutadanes de l’estat espanyol. A més puc afegir que són uns mentiders, hipòcrites i em podria fer extensiu en qualificatius.

Augment de l’IVA del 18 al 21%; o sigui electricitat, aigua (serveis bàsics i públics)  telèfon, material escolar  i un gran fotimer de coses, pujarà el preu; menys els articles de luxe.  L’altre tipus del 8 al 10%; la base de la cotització d’atur retallada als 6 mesos (abans era a l’any) del 60% al 50%. Anul·lada la deducció per la compra d'habitatge a la declaració de renda  el 2013 ( deu esser per incrementar la compra, no?).

També reben per lo vist els funcionaris que no tan sols se’ls ha rebaixat el sou no sé quantes vegades, que  no els hi pagaran la paga extra de Nadal.

I segueix, també reben Batlles i regidors dels Ajuntaments amb baixada de sous; i ho veieu, com el Consistori del PP de Sóller, s’ho devia veure venir, i sembla prou “viu”, a la partida dels sous de Batlle i Regidors, dels pressupostos del 2012, augmentada en seixanta mil euros. Deu esser per compensar, no? A veure que en dirà el poble, quan en un proper plenari facin  l’endemesa?

A l’estat espanyol, no sé que putes passa i em refereix que tant n’Aznar com en Felipe Gonzalez els hi va tocar una vaga general, per bastants menys motius del que ha generat en Rajoy i Camarilla, obeint les ordres dels seus amos.

Hom es demana, on són els sindicats? No veuen prou motius per aixecar el crit i treure la gent al carrer o esperen que hi surtin per iniciativa pròpia? I si és així, es guanyen realment els sous que cobra la cúpula sindical, que són prou ben compensats?

També em deman si el Govern de Rajoy no espera cap contestació a aquestes mesures, o es tornaran inventar una altra Eurocopa, per acabar de dormir al poble, o amb els jocs olímpics, bastarà?

Hom es torna demanar, si per reactivar l’economia  i la creació de llocs de treball, és precís incrementar el consum i donar a la població la sensació d’estabilitat ( hauran de fer molts de juraments en va per aconseguir-ho), com és que apliquen unes mesures que van totalment en contra direcció?

I els pobrets bancs, seguiran tenint més beneficis? I quins sous tindran els alts càrrecs i quines prebendes ben igual que els polítics que, alguns estan cobrant dos i tres sous?

Els directius de l’IBEX, s’han pujat els sous un 5%.

Reduir el 30% dels regidors dels Ajuntaments, que no ens enganin. No és una mesura d’ajust econòmic,   és un cop frontal a la democràcia. Aplicant la llei d’Hondt, qui reben de valent són els partits petits i també les CUP. Beneficia,  al PP, PSOE i a Catalunya a CIU. Veurem que passa a l’Ajuntament de Sóller i quins regidors/es se’n van al carrer.

Queda més que patent que l’estat policíac es troba al carrer, que les protestes pacífiques són atacades amb totes les armes possibles dels antiavalots amb unes ordres ben clares per part del Ministeri d’Interior. La repressió i la brutalitat policíaca s’ha fet palesa i la denuncia per part de tots els partits que es diuen d’esquerra hauria d’esser imminent. Ja és hora de deixar d’esser políticament correctes i defensar a una ciutadania que l’estan atacant, botant-se totes les normes d’un estat de dret.

La “Marxa negra” dels miners ha estat atacada. La manifestació espontània al Parlament ha estat brutalment dissolta pels antiavalots amb bales de goma en contra d’una població civil i pacífica, inclusiu uns joves que esperaven per l’estreno d’una pel·lícula.  El poder està en mans d’una extrema dreta que es bota la legislació vigent per a seguir mantenint els privilegis i beneficis del capitalisme més agressiu fins als moments.

No podem seguir callats. I molts dels que haurien, no de parlar, si no de cridar, es mantenen en un silenci còmplice.

El Ministerio d’Interior,  té les mans banyades de sang, i se li han d’exigir responsabilitats, al manco des de la justícia, això si és que realment se’ls hi aplica.

Josep Bonnín

TIRAR DEL CARRO

És una expressió molt nostrada i d’origen clarament agrícola.

La imatge del carro és recurrent en el costumari català.

Al nostre amic i President, Pasqual Prous li volem agrair amb el símil d’aquesta màquina, que suposava el primer progrés no únicament en les activitats agrícoles, sinó també clarament en les activitats de transports i comunicació, els seus afanys per endegar primer, i mantenir viu i actiu cada dia el projecte de guimera.info

A tothom se li fa present la diferencia entre una carretera i un camí de carro, oi?.

Ningú és tant hàbil com ell per Conèixer els coixos dalt un carro, té -en donem testimoni, una gran perspicàcia, n’has de saber molt si els vols enganyar

Cap altra persona hauria, com diuen a Mallorca sabut Treure es carro: és a dir vèncer grans dificultats, i aconseguir finalment sortir d'una situació difícil; fa 10 anys ningú donava 1€ per guimera.info

Li reconeixem la seva innata capacitat de Saber per on va el carro: o sia ésser hàbil en manejar els negocis.

Ni un sol dia durant aquest 10 anys pot dir ningú que l’ha vist Deixar córrer el carro: és a dir, deixar que les coses vagin de qualsevol manera, sense preocupar-se'n , deixar fer…

Ni per un moment hem tingut sota el seu guiatge la sensació d’Anar el carro pel pedregar: Mai hem anat per mals camins, i tampoc sortosament - Déu ajuda als audaços- ens han anat malament les coses, oi?.

Esperem que vulgui continuar tirant del carro durant molt i molts anys amb nosaltres al seu costat.

EMILI SALA CORTÉS. ESBORRANY PER UNA ENTRADA DE L’ENCICLOPÈDIA CATALANA

Ens proposàvem des del coneixercatalunya.blogspot.com , un cop constatat que no hi ha informació de l’Emili Sala i Cortés a l’enciclopèdia Catalana. Res. Posar-hi remei.

Ens sembla que l’Emili Sala Cortés, es mereix tenir un article a l’Enciclopèdia Catalana.

A les dades que tenim caldria afegir una petita nota biogràfica [ ens haureu d’ajudar contactant amb la família, si és possible ], i al ensems fer un llistat de les seves obres. [ en aquest cas amb l'ajuda del Col•legi d'Arquitectes]

LLOC DE NAIXEMENT : BARCELONA 22 de febrer de 1841
LLOC DEL SEU TRASPAS : LA GARRIGA 7 de juny de 1921

Es va titular com arquitecte el 27 de novembre de 1876, formant part de la primera promoció de l’Escola Superior d’Arquitectes de Barcelona.

Fou Professor de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, on va ser un dels professors d'Gaudí, a qui va contractar ocasionalment com a delineant.

Com una mostra dels treballs que va a dur terme trobavem :

A BARCELONA

Sala va ser l'arquitecte de l'edifici d'estil eclèctic (1875- 1877) que Gaudí va transformar en la Casa Batlló, per encàrrec de Josep Batlló i Casanovas.
Va ser autor, a més, de la reconstrucció del campanar de Santa Maria de Jonqueres ( 1879),
la Casa Elizalde ( 1885),
l'Hotel Ducs de Bergara ( 1898),
la Casa Emilià Carles (1898),

A RUBI

Les Escoles Ribas a Rubí (1912- 1915),

A LA GARRIGA

El Panteó de la família Fargas al cementiri de la Doma La Garriga.
--------------------------------------------
Casa Mercè Pla Masgrau
Ronda del Carril, 19
--------------------------------------------
Casa Emili Sala Cortés
Ronda del Carril, 36 [ 75 segons ens diuen de l’Ajuntament ]
------------------------------------------------
Casa Josep Sunyol, o Torre Anita
Ronda Carril, 85-87
-------------------------------------------------
la Casa Ramon Rocafort Carreras (la Garriga, 1910)
----------------------------------------------------
No descartem altres cases senyorívoles a La Garriga, ja aquesta població és juntament amb Barcelona, Castellar del Vallès , i potser Cabrils, un dels indrets on hi ha més obres d’aquest arquitecte.

A CASTELLAR DEL VALLÈS

Església neogòtica de Sant Esteve. 1885-1892
Palau Tolrà. 1890 [ actualment és la seu de l’Ajuntament ]
Escoles Tolrà. 1895
Safareigs públics. 1897
Edifici de les Escoles Pies, i Capella de Nostra Senyora de Montserrat. 1897
Ajuntament de Castellar del Segle XX. 1901

A CABRILS

Les Escoles Tolrà a Cabrils .1904
La Capella del Santíssim de l’església parroquial de la Santa Creu de Cabrils

P/D

No hi ha cap imatge fotogràfica de l’Emili Sala Cortés, únicament un bust que li feia l’ Eusebi Arnau i Mascort (Barcelona 1864 -2 de juliol de 1933), l’any 1912. La imatge pertany al Manuel Navas Ortiz

Sou pregats d’ampliar i/o esmenar aquesta informació al coneixercatalunya@gmail.com

MÓN SANT BENET. REFLEXIONS DES DE L’HORT D’APRENDRE

No teníem ocasió visitar el Tomàs Irigaray Lopez, la Carmen Toledo Cañadas, la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, l’espai del pomàrium, situat a l’altre cantó del canal on hi ha la zona de cultiu de les pomeres i pereres, ens expliquen però que hi ha representades un gran nombre de varietats d’aquestes espècies.

L’any 999 l’establiment va patir – és una forma d’explicar-ho - l’atac de les tropes d’Almansor. Els àrabs ens portaven en aquella època totes les ‘novetats’ que el món havia aconseguit. En tot cas des d’una perspectiva culinària, la seva presència ampliava quasi il•limitadament, les més que minses opcions que fins aleshores ‘gaudien els cristians’.

Ens alegràvem molt especialment de saber que aquest projecte dels Horts de Sant Benet que vol fomentar la producció de proximitat, revalorar la feina del camp i ensenyar a menjar millor; tingui alhora la ‘sensibilitat social’ de vincular el desenvolupament d’aquest projecte, una entitat de referència en aquest ‘món social’ com AMPANS.

L’associació AMPANS és una entitat d’àmbit comarcal, sense finalitat de lucre, que des de l’any 1965 es dedica a l’atenció integral de les persones amb discapacitat intel•lectual de la comarca del Bages. Té com a missió fonamental aconseguir una millor qualitat de vida de les persones amb discapacitat, i ho aconsegueix amb serveis assistencials (centre ocupacional, residències, escoles, llars residencials o esplai), però també proporcionant serveis a les empreses a través dels quals donen feina a persones amb discapacitat. Alguns d’aquests serveis són de l’àmbit de la jardineria i el conreu de plantes.

Seguim les petjades d’AMPANS, i ens alegràvem de la presentació que feia el dilluns 2 de juliol a la Sala Gòtica del Consell Comarcal del Solsonès, davant d’una destacada representació de restauradors i entitats de la comarca, dels dos vins negres amb denominació d’origen Pla de Bages que produeix l’entitat, a les vinyes d’Urpina, ubicades a la finca de Sant Salvador de Guardiola.

Les persones som – en el millor dels casos – una de les baules d’aquesta cadena que coneixem com ‘vida social’.

Reconforta trobar-se enllaçat amb ‘baules’ com Món Sant Benet.

L’EDIFICI DE L’AJUNTAMENT DE SENTMENAT

No em sorprenia la més que minsa informació tècnica que respecte de l'edifici de la Casa de la Vila de Sentmenat hom troba cercant per la xarxa:

És un edifici de planta i dos pisos amb teulada a quatre vessants i torre superior, també amb coberta a quatre vessants. A la façana principal hi ha, al fons del porxo, la porta d'accés allindada i dues finestres de la mateixa tipologia. Damunt dels arcs del porxo hi ha, al primer pis, un balcó corregut de tres obertures rectangulars i, al segon pis, tres finestres rectangulars. Totes les obertures són emmarcades en pedra. A la part superior hi ha un ràfec sobresortint. La torre del Rellotge, centrada, té base quadrada i pilastres adossades de tipus clàssic.

Forma part del conjunt de la plaça porticada, constituïda per arcs de mig punt (cinc als costats laterals i cinc al costat de la façana, a més dels tres de la Casa de la Vila).

Res del moment en que fou edificat; si ja es va projectar com edifici Públic; qui en va ser el promotor, i qui el director del projecte,....

Deia que no em sorprèn, certament però , em dol constatar que aquesta política de ‘baixar el nivell’ que ens ha portat a ser governats pels més inútils, maldestres, i corruptes , deixa dissortadament la seva petjada per arreu.

Des de la distància, per intermediació de Sant Menna, reiterava la meva pegaria a l’Altíssim; Senyor, allibera el teu poble !!!

LA GARRIGA. IN VITA E IN MORTE DE MANUEL JOAQUIM RASPALL MAYOL

Malgrat el seu naixement a Barcelona, el 24 de maig de 1877, Manuel Joaquim Raspall i Mayol és l’arquitecte per antonomàsia de la Garriga.

Era el segon de quatre germans fruit del matrimoni de Joaquim Raspall i Masferrer, veí de Barcelona, i Mercè Mayol, filla de can Mayol de la plaça de la Garriga.

L'any 1891 obtingué el títol de batxiller i el curs 1891-1892 s'incorporà a la universitat per a començar la carrera d'arquitecte.

Abans d'acabar els estudis, el 22 de juliol de l'any 1900, segons consta en la instancia presentada a l'Ajuntament en nom de la seva mare, va sol•licitar desmuntar i refer la casa materna, "can Mayol de la plaça" de la Garriga, situada al carrer dels Banys.

Ens cridaven l’atenció les margarides que comparteix també la casa del costat, assenyalada de número 1.

La carrera la va finalitzar quatre anys més tard (el 30 juny de l'any 1904), a l'edat de 27 anys, i el seu títol porta la data de 5 de gener de 1905.

El 22 de febrer de l'any 1906 es va casar amb Esperança Linares.

El 1 d'agost de 1906 fou nomenat arquitecte municipal de La Garriga.

El Vallès del temps de Raspall es va veure transformat pel fenomen de l'estiueig, que va comportar un desvetllament econòmic, afavorí el comerç, les relacions directes amb Barcelona, el desenvolupament de certs serveis (fondes i balnearis) i, sobretot a l'estiu, oferí espais lúdics per a l'organització de festes, trobades literàries o teatrals. Raspall va participar activament en moltes d'aquestes activitats, com ara les Festes del Bosch i del Teatre de la Naturalesa de La Garriga, durant els anys 1911 i 1914.

El 15 de setembre de 1937 va morir a la casa de La Garriga i va ser enterrat al cementiri de la Doma.

El Manuel Navas Ortiz, treia les herbes del seu nínxol, per tal que l’Antonio Mora Vergés pogués retratar-lo.

http://arquicatalana.blogspot.com.es/2010/05/manel-joaquim-raspall-i-mayol.html
http://www.lagarriga.cat/cdh/content/casament-den-raspall-sortida-de-lesglesia-0