lunes, 28 de noviembre de 2011

Crònica d’un espoli.

Sempre m’ha sobtat que els règims autoritaris, Reis absoluts, Dictadors , .... no tinguessin clar allò que es diu Coh 1, 4 ‘ una generació se’n va, i una altra ve’. Només així s’explica que per exemple els nazis, o els feixistes ‘locals’, documentessin blanc sobre negre les seves accions abominables.

Aquest costum, si algun dia arribem a viure en democràcia - això d’ara és una ‘democraciola’, o un succedani si us agrada més – hauria de servir per reparar moltes injustícies. En tant però que – amb el nom que sigui – tinguem únicament dos partits d’àmbit NACIONAL D’ESPANYA, per als descendents dels botxins no hi ha cap risc de que això pugui succeir.


Em passaven un document de quina autenticitat no en puc donar fe – això és que de dolent té internet -, en tot cas, més enllà de la possible alteració de les xifres, el text ens diu que això d’espoliar a Catalunya i als catalans, ve de lluny.

domingo, 27 de noviembre de 2011

NI FUMAR DEIXAVEN

Sembla que tornen els ‘dies grisos’, malgrat que ara tots els ‘servidors de la llei i l’ordre’ van de color blau, el color que a la gent d’una certa edat, ens evoca lo pitjor del nepotisme, la corrupció i l’estultícia, que ens semblava – ingenus de nosaltres – haver viscut.

En clau de conya, feia unes reflexions sobre els dies en que tothom fumava :

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2011/11/fumar-era-un-plaer.html

Una amable lectora m’enviava una imatge que adjunto.


Properament podrem – dissortadament - recuperar imatges dels ‘dies grisos’ com :

El moment en que es subministra llet i formatge als nens en edat escolar perquè les dietes familiars no garanteixen el seu creixement ‘ normal’.

Cal agrair molt especialment als ‘politics professionals’ , que amb la seva tasca ens hagin facilitat aquest ' viatge al passat'  que dissortadament no ens sortirà de franc.

L’AGULLA DEL PONT DEL CLOP. LLADURS. EL SOLSONÈS

Estava més que encuriosit per aquesta formació rocosa que la toponímia relaciona amb el Pont.
Recollia – per així dir-ho – la llegenda ‘oficial’, però com en altres ocasions intuïa que hi havia alguna cosa més, i confiava en que el temps ens ajudaria a esbrinar-ho.


L’indret pertanyia a la parròquia de Sant Pau de Terrassola que l’any 1.909, com a conseqüència de trobar-se aïllat per l’abandonament que havien patit les cases veïnes, restarà unit a Santa Eulàlia de Timoneda. Decideixo seguir la meva intuïció que em diu que hi ha una relació entre aquest abandonament i l’Agulla del Pont del Clop [ el terme Clop, designa una espècie de pollancre, espècie arbòria pròpia de les riberes ].

A Catalunya tenim una riquíssima varietat de relats llegendaris relacionats amb ponts, que tenen a àngels i dimonis com actors principals : http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/03/el-pont-del-diable-de-cardona.html

Pel que fa al Pont del Clop, un dels actors va ser efectivament el dimoni, i l’altre a instàncies de l’escolà de Sant Pau de Terrassola, - que li tenia molta devoció – va ser Sant Antoni de Pàdua. Vetllant pel joc net, hi havia també Sant Miquel Arcàngel.

El tracte que van fer els veïns de Terrassola, obligava al diable a fer un pont resistent, de pedra, en el termini d'una setmana, a canvi de tot això li lliurarien les seves ànimes. El prec de l’escolà, va fer que Sant Antoni de Pàdua, fes al dimoni el repte d’acabar-lo abans, i això salvaria les ànimes dels veins.

El dimoni té una llarga trajectòria com a constructor i va acceptar convençut que guanyaria; però si per alguna cosa es coneix a Sant Antoni de Pàdua és pel seu patronatge sobre els treballadors del sector de la construcció. La lluita seria terrible !

Havia de fer-ho sense cap ajuda, i no s’admetia el joc brut, aquestes eren les regles que va posar Sant Miquel arcàngel.

El diable va ser el primer en començar els treballs construint en un sol dia un pilar - dit avui l’Agulla - que serviria de suport al pont.

Sant Antoni anava desbrossant un camí per arribar fins a la Ribera Salada.

El segon dia el dimoni va acabar els encaixos que damunt les parets de pedra, havien de suportar el segon pilar del seu pont.


Sant Antoni continuava desbrossant un camí per arribar fins a la Ribera Salada.

El tercer dia, el dimoni havia aixecat sobre la riba contraria el suport del tercer pilar , que encara avui es pot veure.

Sant Antoni, va arribar fins a la Ribera Salada, i en el seu punt més estret, va aixecar un cindri i va començar a fer un petit pont.

Quan va sortir el sol del quart dia, el petit pont de Sant Antoni ja estava conclòs, i el dimoni va haver d’acceptar la seva derrota, i va marxar deixant per arreu les mostres de la seva inacabada obra.

El dia de Nadal a la missa del Gall, el mossèn va dir en la homilia, que si bé havien salvat l’ànima en l’enfrontament entre les forces del bé i del mal, tota la comunitat hauria de marxar de les seves terres, perquè com Adam i Eva, havien dubtat de la paraula de Déu.

Si avui pugeu dalt la ‘petita terrassa’, tothom us dirà que cal anar-hi amb molt de compte, perquè l’accés a l’interior de l’església no és fàcil ni segur.

jueves, 24 de noviembre de 2011

On està el diable ara?

Ho tenim ‘cru’ això de les infraestructures a Catalunya !.

Fins ara no es feien perquè els ‘interessos dels espanyols’ passaven pel davant dels interessos catalans i europeus.

Ara, ens expliquen que la situació econòmica, propiciada alhora per la combinació d’una corrupció desaforada, i una estultícia absoluta, ho impedeix, i sembla que per un llarg període.

Adéu doncs, tren d’alta velocitat.

Adéu, autovia del mediterrani.

Adéu, quart cinturó.

Adéu ,...

Tenim una llarga tradició d’intervencions del diable pel que fa bàsicament als ponts, que es va estroncar sobtadament. Pensem que fins i tot el dimoni, acostumat a rebre com a compensació una única ànima, es devia espantar davant les demostracions de crueltat de les forces espanyoles, començant per l’inefable Felip V, i – per citar-ne algun – acabant fa pocs dies amb Gregorio Peces Barba, conegut també com el ‘ bombarder de Barcelona “.

Pregunto; li proposem al diable que es faci càrrec de la continuació de les obres aturades ?. La compensació a rebre serà sensiblement millor que la que li daven a l’època medieval, es podrà quedar amb l’ànima – si en tenen – de tots els malfactors, inútils i corruptes que ens han abocat a l’actual situació de misèria.

Que us sembla el tracte ?.


Docs només cal que trobem al diable per signar-ho.

FUMAR ERA UN PLAER

El tabac prové d’una planta tropical originària d’Amèrica anomenada Nicotiana tabacum que pertany a la família de les solanàcies.

El consum del tabac entre les poblacions indígenes- denominades ‘indies’ pels estults conqueridors espanyols, es limitava a les celebracions i a cerimònies de caire religiós.

Cristòfor Colom ens el portarà quan torna d’Amèrica.

Els primers usos estaven relacionats amb les propietats medicinals de la planta. Caterina de Mèdici (1519-1589) la va fer servir per guarir les migranyes i es va convertir en la difusora principal de l’ús del tabac.

El tabac no únicament és fumava, també hi havia qui el mastegava, o fins els qui l’esnifaven pel nas. L’absència de marques i de publicitat va possibilitar que no hi haguessin adulteracions fins quasi a darreries del segle XIX, i que ningú associes el tabaquisme amb cap malaltia.

El 1865 va aparèixer la primera màquina industrial de fabricació de cigarretes que, juntament amb l’invent dels llumins el 1892, va facilitar la difusió i el consum de tabac, des d’aleshores les empreses amb l’aquiescència dels governs, van anar afegint substàncies al tabac, amb la doble intenció d’abaratir-ne el cost i provocar dependència als consumidors. Uns i altres empreses i governs, sabien ja aleshores que això provocaria malalties i morts, però com ‘ la pela, era la pela’, no es van aturar en les seves innobles actuacions.

L’any 1.922 quan és va fer popular el tango ‘ Fumando espero ‘, ja es sabien perfectament les conseqüències del seu consum, però l’estat necessitava diners – com ara – i va tirar pel dret.

Recordeu la lletra ?

Fumar es un placer
genial, sensual.
Fumando espero
al hombre a quien yo quiero,
tras los cristales
de alegres ventanales.
Mientras fumo,
mi vida no consumo
porque flotando el humo
me suelo adormecer...
Tendida en la chaisse longue
soñar y amar...
Ver a mi amante
solícito y galante,
sentir sus labios
besar con besos sabios,
y el devaneo
sentir con más deseos
cuando sus ojos veo,
sedientos de pasión.
Por eso estando mi bien
es mi fumar un edén.

Dame el humo de tu boca.
Anda, que así me vuelvo loca.
Corre que quiero enloquecer
de placer,
sintiendo ese calor
del humo embriagador
que acaba por prender
la llama ardiente del amor.

Mi egipcio es especial,
qué olor, señor.
Tras la batalla
en que el amor estalla,
un cigarrillo
es siempre un descansillo
y aunque parece
que el cuerpo languidece,
tras el cigarro crece
su fuerza, su vigor.
La hora de inquietud
con él, no es cruel,
sus espirales son sueños celestiales,
y forman nubes
que así a la gloria suben
y envuelta en ella,
su chispa es una estrella
que luce, clara y bella
con rápido fulgor.
Por eso estando mi bien
es mi fumar un edén.

Serveixi aquest article per servar la memòria de les víctimes, i sobretot per recordar que els fills,nets, besnéts ,.. dels botxins viuen molt confortablement entre nosaltres.

EL FULL DE RUTA PER SORTIR DE LA CRISIS

Si només retalla, malament !!

Hem de sortir TOTS de la crisis no únicament la Generalitat de BARCELONA.

Calen mesures per :

OCUPAR als aturats.

TRANQUILITZAR als endeutats.

SOSTENIR als dèbils.

No parlem ‘d’ajudes’, d’això i de les seves ‘conseqüències’ ja en veiem els resultats.

Parlem d’accions :

Perquè tothom tingui quelcom a fer.

Perquè ningú torni a ser desnonat de casa seva.

Perquè es deixin de comptabilitzar les morts per desnutrició com ‘accidents’, o malalties greus.

MAS, si no saps fer això, potser que et canviïs el nom, ARTUR evoca solucions a tot.

sábado, 19 de noviembre de 2011

Mesquineses, misèries i un poder tecnòcrata

Quan un contempla la natura embravida i veu que el temporal de pluja, sacseja les branques dels arbres, obligant-los a ballar una dansa amb un ritme frenètic, força temps i que una cortina de gotes no deixa albirar més allà d’uns metres, i les muntanyes han estat engolides per uns niguls amenaçadors, se sent fràgil.

Quan a les tres de l’horabaixa, hi ha una negritud que semblen les vuit d’abans de canviar l’hora i se sent el fragor del vent, la pluja i el refrec de les branques, agraeix a tots els deus, tenir un sotil que l’aixoplugui i el protegeixi.

Acte seguit, el pensament es desplaça als que per desgràcia – d’una societat inmisericorde basada amb un sistema econòmic que crea exclosos i se’ls ha furtat uns dels drets de la Constitució Espanyola de 1978, malgrat els respectius governs, amb aquest aspecte del dret a l’habitatge digne, hagi estat legislat i aplicat en comptagotes.


A diari, dins l’estat espanyol hi ha més pobres, més exclosos, més desnonats i els bancs ploren, perquè els hi han baixat els beneficis respecte a les mateixes dades de 2010 i les quantitats que mostren són altament insultants per a qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat.

Per acabar d’arrodonir, són les entitats bancàries, les que invertiren en bons d’alt risc ( especulació pura i dura per a treure beneficis ràpids) i enlloc de portar als creadors de la crisi davant dels tribunals de justícia; se’ls ha incrementat els sous, s’han repartit dividends i essent recapitalitzades amb dobles públics.

“Quins mals parits els homes” , memoritzant uns versos de Miquel Martí i Pol, que acabava amb “a vegades la tendresa s’instal·la a les paraules” i em refereix a aquests homes que mai tenen el sac ple i sempre hi volen ficar més i més.

Cert és que hi ha dones i homes malparits, els quals les vides humanes, amb els seus drames i tragèdies que ells creen i provoquen amb la seva tasca d’aconseguir més, no els remou ni un mil·límetre la seva consciència, ni la seva ètica inexistent. Amorals? No. Immorals amb tota l’amplitud de la paraula.

Sols saben de nombres i comptes de resultats, tot el demés els importa un rave. I són molts d’ells experts en transaccions a paradisos fiscals, inversors amb tràfic d’armes, drogues, prostitució, orgues o el que sigui que doni més rendibilitat. A la seva balança sempre guanya el feix de bitllets en contra de la Vida.

Pensar que darrera de la generositat de les ajudes humanitàries oficials, s’hi amaguen interessos tòxics pels països on arriben, malgrat a vegades, ja que no són degudament controlades, arriben a la població necessitada en comptagotes, em fa mal al cor.

Per no dir, com diu Teresa Forcades com segons quins laboratoris farmacèutics extreuen dels països . anomenats “en vies de desenvolupament” - un eufemisme bastant barroer - la matèria primera que necessiten per elaborar els seus medicaments ( inclusius bacteris) i seguir tenint els beneficis multimilionaris. Mentre els ciutadans dels països: súbdits o esclaus; no ens veuen ni un cèntim, arribant el cas que no poden accedir als medicaments debut al seu caríssim preu, És insultant.

També és insultant el que està passant a Europa . Hom no voldria pensar que les condicions imposades a Grècia, pels grans països que tenen les màximes inversions econòmiques ( llegiu França i Alemanya) hagin estat, els que en part han provocat la situació de fallida de Grècia, i hagin provocat per dues vegades el rescat financer de Grècia, con tal de salvaguardar els seus interessos.

Aquesta Europa dels mercaders, fa oi.

El Neoliberalisme capitalista monstre les barres més furioses que mai. El fi justifica els mitjans i ha arribat l’era dels tecnòcrates que suplantaran els polítics. Berlusconi dimiteix i apareix Giorgio Napolitano que especulen si el canvi de gir, el durà a terme el tecnòcrata Mario Monti, Assessor de Goldman Sachs, de Coca-Cola i a més destacat membre del Club Bieldelberg. O sigui que ara es lleven la careta, ja no els hi ha falta. Com a segons quins membres emparentats amb la reialesa, que tenen un marró del temps d’en Mates, i sembla que també són experts en fer malabarismes, ja que saben fent desaparèixer molts doblers i que tornin aparèixer a paradisos fiscals.

Hi ha massa misèria moral arreu del món i un dia petarà un sistema que no s’aguanta sobre cap valor!

Josep Bonnín

miércoles, 16 de noviembre de 2011

Camí de l’abisme


El proper dia 20 podem triar  entre dos úniques opcions ; Nacionalsocialistes o Nacionalcatòlics,  ambdós hereus clars del regim anterior, i defensors de les seves essències, ho recordeu ?

UNA, GRANDE Y LIBRE

Dels discursos d’aquells anys a tothom  li ve a la memòria una frase patètica :

“Estabamos al borde del abismo, pero hemos dado un paso hacia adelante”

Ambdós grups ‘nacionals’  es podrien intercanviar els líders, com han fet la País Basc, i ningú ho arribaria a distingir mai.

En aquesta campanya he vist com els creixia el nas a més d’un – i d’una -, i és que el calibre de les seves mentides supera tot els límits de la decència.

A partir del 20-N, guany qui guany, amics lectors, tots haurem perdut.

sábado, 12 de noviembre de 2011

Hipoteca Espanya


Hipoteca Espanya 

- Hola, bon dia. Miri, venia perquè he vist que m'han cobrat, erròniament, 180 EUR. 

- Ah, no! No és cap error. És la seva hipoteca Espanya. 

- Però si jo no l'he demanada!!! 

- No, no cal demanar-la. La hi assignem automàticament pel sol fet de ser titular de la llibreta Catalunya. 

- Automàticament? Però, i quins avantatges hi tinc, doncs? 

- Ui, molts! Pensi que és el que se'n diu una llibreta solidaria. Amb els seus diners es podran, per exemple, regalar ordinadors portàtils als titulars de la targeta Extremadura o bé peatges d'autopista als propietaris d'un compte Castella. 

- Però... si jo no en tinc d'ordinador!!! I he de pagar les autopistes cada cop que viatjo!!! I per mi què hi haurà? 

- Per mi, per mi... Au, home, no sigui tan egoista! Que a vostè no li ve d'aquests 180 EUR al mes! 

- Que no em ve de... però... i doncs?... així ho estem pagant tota la família? La meva dona? El meus dos fills? 

- Sí, sí, és clar. Tots els titulars. 

- Però això són més de 700 EUR cada mes!!! És una vergonya!!! 

- Miri, amb franquesa, entre vostè i jo... sí, és un escàndol! Però bé, com que té un contracte de permanència de 'per vida' no hi ha res a fer. Les condicions són així! 

- Doncs miri, sap què li dic? Que a la que pugui canviaré de banc!!! Au, que tingui bon dia senyor...? 

- Solbes, Pedro Solbes. Bon dia. 
Des de fa 300 anys, els catalans hem estat uns imbècils. 

Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? 

No,...... de deixar de ser imbècils!!!. 
Com? 
PROCLAMANT L’INDEPENDENCIA de CATALUNYA 

CRÒNICA D’UN CIUTADÀ EMPRENYAT


      Les darreres notícies que m’han arribat més que per  indignar-se, són per emprenyar-se de valent. Vos contaré.

      La primera, el Govern de les Illes Balears, presidit per Josemón Bauzá, insulta als ciutadans i ciutadanes de Sóller, llevant-nos  la subvenció que teníem pel peatge del Túnel de Sóller. O sigui, ha llevat la partida dels pressupostos del 2012 , que cobria la subvenció al transport marítim interilles i la del Túnel. A més, encara no es sap res del milió i mig d’euros que deu als ciutadans i ciutadanes de Sóller des del mes d’octubre del 2010.

Vinc a dir que a partir d’ara, per sortir i entrar del nostre poble, a no esser que facem el Coll, a pagar religiosament  sense retorn.
     
      La segona que m’ha arribat, ha estat sobre la Residència Bell Entorn en que sembla que la direcció de la mateixa ha anat citant als familiars de les persones que tenien plaça allà amb l’ajut de l’Ajuntament, ja que aquest ajut a partir del dia 1 de gener de 2012, es deixarà de donar.  O sigui, que si tenen un vellet allà, o paguen prop de 1700€ o pel que sembla se n’hauran de portar els vellets a casa. Un drama i una manca de sensibilitat que no és de dir. Quin treballador   pot suportar un pagament mensual d’aquesta quantitat?

Jo diria que ningú. A més, existeixen persones que tenen vellets allà i que es troben amb una situació precària de feina, això si no tenen una paga minsa de jubilació. Com s’ho faran?

      De la presumpta i futura pujada de l’IBI, amb una revalorització dels valors cadastrals dels béns immobles, ja ha sortit prou informació a tots els setmanaris i el que es mourà. És insultant! Actuen com a vampirs!

      Dels sous dels polítics del Consistori actual, el meu amic i company de Setmanari Joan Castanyer, en dóna deguda compte a l’anterior setmanari. Tenen les estisores esmolades per tot, prestacions socials incloses,  menys pels seus sous.
     
      Mentre, l’ajuntament segueix repartint càrrecs ben dotats a persones que han treballat exhaustivament pel partit, malgrat alguns hagin estat condemnades per casos de corrupció. Guai!

      De la retallada de subvencions a la premsa en català no diària, que han rebut de valent els dos setmanaris de la Vall, ja en vaig escriure i també és indignant. Però, que es pot esperar, quan tots els nous governants, malgrat siguin ben mallorquins, tenen la norma de ruta, que sempre s’ha de parlar en “español”.

      Que ens veurem més d’atemptats contra  la nostra dignitat en tots els aspectes: Llengua, identitat i cultura,  per part d’en Josemón ( sembla un señorito andalú o de Madriz) i els seus adlàters, no ho dubteu ni un segon.

      Aquest article és terapèutic. He de treure tot el que em crema per dedins, ja que si no em farà mal i fins aquí hauríem arribat.

      Tornar a sortir al carrer a reclamar dels nostres drets, defensant-nos dels atacs d’una colla que no estima ni Mallorca, ni els mallorquins i que ha arribat al seu “cortijo” i l’està manejant com li passa dels dallonses, són els perills de la partitocràcia. Democràcia? I uns dallons. Més bé, una memocràcia; a la classe política, la inoperància i la  mediocritat està en auge-   els més curts de gambals poden pujar més amunt, embullant la troca, comprant afinitats, inclusiu posant mà dins la caixa dels doblers públics  i a més  un gran esbart de persones  es creuen que ells tenen la vareta màgica i voten a uns o als altres. No me’n fio de cap, hi pot haver excepcions, i no entenc  com poden aguantar  tanta insensibilitat, i tan poca senyoria.

      Si, estic emprenyat , i que passa? Que passa quan un home tranquil s’enfada i diu el que li vessa? Res. Sé de debò que els que  em llegiu, estareu bastant d’acord amb la meva emprenyadura, inclusiu la compatireu.

      Fins quan haurem d’assumir una gran panda d’ineptes que empra la política com a catapulta pels seus interessos individuals, emprant per això la cosa pública, ja que a l’empresa privada durarien el que un xupa-xup a la porta d’una escola?

      I per acabar el gran aparat del 20 N. I despesa al màxim en temps de crisi, per segons qui.  Que va de bé manegar doblers que no són els seus. Apa, idò

voteu-los i vos seguiran xuclant la sang sense mesura.
     
      Josep Bonnín


P/D. Les fotografies són d’avui dematí a la plaça defensant els nostres drets. Més de quatre-centes persones concentrades i convocades pel Col·lectiu Albaïna.

viernes, 11 de noviembre de 2011

PER QUÈ EM MALTRACTEN?

Aquesta pregunta se la fan cada dia milers i milers de persones, la que pateix la violència de la seva parella , fill i/o progenitor, home  dona, infant , jove, adult o vell, avui  darrera de la porta de moltes vivendes es viuen autèntics drames com potser mai abans en la història de la humanitat, se la fan també els escolars assajats, els  mestres assajats , els obrers  assajats, els funcionaris assajats , els soldats assajats, i tantes i tantes persones que a canvi de no gaire més d’un plat de llenties, viuen avui sota la violència tolerada, quan no propiciada directament per les empreses, institucions,  i àdhuc l’Estat mateix , que avui no és sinó una màquina poderosa de maltractar a les persones.
Com sempre una faula ens servirà per entendre – fins on això és possible – aquesta pandèmia de la nostra societat, s’explica que hi havia una lluerna, o cuca de llum, o marieta de llum, que de totes aquestes maneres se’n pot dir en la llengua catalana, que per tal de comprovar la potència de la seva llum, s’anava allunyant cada vegada més de les seves companyes, que quasi juntes, constituïen un mosaic de llum; de feia temps les lluernes observaven com un serp des de molt aprop tenia la seva mirada fixa en el grup; no era una mirada d’admiració, sense poder-ho afirmar per què cap d’elles es sentia en perill, podríem dir que la serp tenia la mirada enverinada per l’odi !
La nostra cuca de llum, s’anava allunyant i allunyant cada cop mes del grup, i tot d’una la serp immòbil es va posar en marxa perseguint a la cuca !. De primer li va semblar del tot irracional, però la lluerna va començar a córrer tant com li permetien les seves cames; la persecució per valls i muntanyes, per prats i cingleres va durar quasi una setmana, i a la fi, exhaustes ja l’una i l’altra, la marieta de llum, li va dir a la serp.  Et puc fer tres preguntes ?
La serp amb sorpresa, li va contestar que malgrat que no tenia per costum fer això, amb les seves víctimes li ho permetia.
De primer, la cuca li va preguntar si en la seva dieta habitual, s’hi trobaven les marietes de llum, i la serp va contestar que NO !
La segona pregunta, va demanar a la serp, sobre si aquella cuca de llum en concret, o les cuques de llum com espècie, li havíem fet cap mal en alguna ocasió,  i la serp va contestar que NO !
La darrera pregunta de la marieta venia a ser com la conseqüència de les dues anteriors ; i doncs per què em persegueixes, i per què vols matar-me ?. La resposta de la serp,  del tot inesperada va deixar a la cuca sense esma , perquè no suporto veure’t brillar !
Com la serp de la història, hi ha cada vegada més persones que sense cap benefici per a ells, executen actes de violència extrema únicament per aquesta raó simple, no suporten que algú altre poguí brillar !
Abans l’enveja era les més de les vegades passiva, sempre miserable, però difícilment agressiva, avui no podem ja parlar NOMÉS d’enveja, hi ha en aquestes persones, com en la serp de la faula, quelcom de malaltís, diríem per a nosaltres d’inhumà !
Ens cal apropar-nos tant com ens sigui possible a persones com nosaltres, i en aquesta unitat, que fa la força, esperar que tindrem una mínima garantia  de poder viure. De les Institucions, Partits, i Administracions de tota mena, no n’espereu res, almenys res de bo !
Sobretot però , aquells que puguin, que no deixin ni un sol moment de donar llum !, de foscor, de por i de misèria, n’ anem per desgracia de tots , massa sobrats en aquest món !

miércoles, 9 de noviembre de 2011

LA HERÀLDICA TRADICIONAL, I LES ‘FANTASIES HERÀLDIQUES’.

Això de la heràldica comença al segle XII, i fa servir bàsicament – malgrat que és un recurs limitat – els anomenats ‘escuts parlants’, es a dir traslladar al terreny de la imatge allò que ens evoca – de vegades molt llunyament – el mot parlat.

Hi ha blasons que conjuguen alhora l’encert i la bellesa, com el de Montserrat.



Altres, com el dels MECA / CLASQUERI , passarà de l’àmbit familiar a l’àmbit públic, ja que esdevindrà escut municipal.



Un gos i una campana, no semblaven les imatges més ‘idònies’ per traslladar al terreny de la imatge allò que ens evoca – de vegades molt llunyament – el mot parlat, i en el seu moment és va plantejar una ‘actualització’. Entravem – sense tenir-ne consciència - al món de Walt Disney, i des de ‘ la Terra de la Fantasia’ , ens arribava l’actual escut.



Més enllà de les ‘explicacions tècniques’ – que us en donaran, i moltes - deixàvem les armes dels MECA / CLASQUERI i assumiem les de D. Josep Tolrà i Avellà. Això si, ara surt un castell.



D’allò de Tolosa, a quin record dedicàvem una Ronda viaria, res de res.

De la memòria – llarga, si m’ho permeteu dir – de Sant Esteve de Castellar, res de res.

Això si, de barres en trobem moltes al ‘ escut nou’, i també un parell de creus. Els dissenyadors de ‘fantasies heràldiques’ es devien quedar ben descansats.

Dels altres Castellar, l’agregat d’aquest nom que es troba prop de la C-25 entre Rajadell i Aguilar de Segarra, no té escut d’armes, tampoc la població de Castellar del Riu, i si els de Castellar de la Ribera, com podeu veure en aquest enllaç :
http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Escut_de_Castellar_de_la_Ribera.svg

L’escut de la Nou de Berguedà – extremadament bonic, val a dir-ho – em semblava fins al moment el ‘súmmum’ pel que fa al nivell de fantasia heràldica.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Escut_de_la_Nou_de_Bergued%C3%A0

En això – com en quasi tot- , tot son punts de vista.

domingo, 6 de noviembre de 2011

referèndum

Arrel de l’anomenada ‘ crisis grega’, s’ha tornat a posar de moda aquest mot de la ciència política :

Del Diccionari de l’Institut d’estudis Catalans :

m. [LC] [DR] [PO] Votació de tots els ciutadans per a pronunciar-se sobre una qüestió o per a donar suport a una persona o a una mesura política. La Constitució va ser aprovada per referèndum. El canvi de sistema electoral hauria de ser sotmès a referèndum.

Els socialista Papendreou, com ‘l’enyorat ‘ F.Franco, sembla tenir ‘debilitat’ per aquest instrument de participació, a un i altre però, només els interessa a ‘ toro pasado’; certament calia haver preguntar als ciutadans coses com :

1. Està d’acord amb que el govern malgasti els diners públics ?
2. Autoritza i beneeix la corrupció política i administrativa ?


Voler demanar-los ara si volen pagar els plats trencats és – per dir-ho de forma respectuosa- una ‘ putada’.

En l’àmbit del socialisme ‘local’, pel que fa a les retallades caldria fer preguntes com :

1. Esta d’acord en que la despesa militar no es retalli ?
2. Està d’acord en que uns espanyols, joves, homes i dones, tinguin accés al PER, i la resta passin fam ?.

Uns i altres, grecs i espanyols, ens hauran d’explicar de forma entenedora :


a) Com es repartirà l’esforç econòmic per tapar el forat provocat per la corrupció i el desgovern ?.
b) Quines responsabilitats legals s’exigiran als responsables ?


Si únicament es tracta d’una ‘operació de maquillatge’ – com ens temem tots -, com diuen els ‘castissos’.

APAGA, Y VAMONOS!!!!!

sábado, 5 de noviembre de 2011

SANT JULIÀ DE FREIXENS A VALLCEBRE, EL BERGUEDÀ SOBIRÀ

Rebia una crònica del Tomàs Irigary Lopez i la Carmen Toledo Cañadas, ens expliquen en aquesta ocasió la visita a Sant Julià de Vallcebre, dita també de Freixens [ hom pensa que el topònim evoca l’abundància de freixes en aquell indret ]. No és aquest un arbre ‘ molt catòlic’, ja que entre altres, de la seva fusta es feien les varetes màgiques dels druides.


Joan Coromines Vigneaux en relació al topònim Vallcebre defensa la tesis d’un mot compost; de Balç, o sigui cingle, timba; i cebre- del llatí vulgar, separ, separat; Balcebre vingué, doncs, de Balteum separem, que vol dir balç separat, distint. Entre els segles IX i XIII es manté la grafia Ballcebre, i serà a partir del segle XIV que s’anomena Vall . Avui seguint el mal costum castellà ‘ Hacella y no enmendalla’, s’ha consolidat Vallcebre.

La tradició oral popular explica el origen del poble, a partir de trenta-tres famílies – número de fortes connotacions religioses, Jesús serà crucificat quan tenia aquesta edat - que van habitar les primeres cases anomenades Capmasos, passant de pares a hereus i cedint una petita parcel•la de terra als fills Cabalers per a construir-hi una barraca (no es permetia que es cobrissin amb teula). En l’actualitat encara es conserven vestigis d’aquells temps, ja que encara existeix una societat, anomenada Societat de Capmasats i Barracaires, a les quals pertanyen les cases més antigues del poble sense fer distincions entre elles, i que s’encarrega de gestionar els emprius[*] del municipi.
[*]Dret d’aprofitament comunal de certs béns rústics, en general pastures, boscos i aigües, que tenen els veïns d’un poble o comunitat rural

L’existència de l’església de Sant Julià de Vallcebre, ara anomenada de Fréixens, es constata documentalment a principis del segle XI, quan l’any 1019 els comtes d’Urgell concediren al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles la possessió del monestir de Sant Llorenç de Morunys, a la Vall de Lord; aquest darrer tenia una important quantitat de terres al Berguedà, a la parròquia de Fréixens, aleshores Vallcebre, terres que per aquella donació passaren a integrar-se al domini del monestir de l’Alt Urgell.

En l’acta de consagració de l’església del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, datada el 17 de gener de 1040, es torna a fer palès el domini d’aquest monestir sobre la parròquia de Sant Julià de Vallcebre, “... cum ipso alodio de sancto Iuliano et ipsum clos de Vallcebre...

L’any 1197 Estefania Isarna, en el teu testament, fa llegats pecuniaris a Santa Maria i a Sant Julià de Vallcebre. En concret, deixa a Santa Maria i als seus clergues dos sous, i dos argenços a Sant Julià. Deixa al seu fill Ramon els béns que té els el límits de la parròquia de Santa Maria de Vallcebre, també anomenada Vallcebre Sobirà. El testament d’Estefania va ser signat per Ramon, clergue de l’església de Sant Julià.

L’existència de les dues parròquies, la de Sant Maria i la de Sant Julià, es manté separada durant els segles XIII i XIV. Així es confirma en la visita al deganat de Berga de l’any 1312, en la qual apareix l’església de Sant Julià com a parròquia. En el segle XV Sant Julià deixa de ser parròquia i queda unit, com a sufragània, a Santa Maria de Vallcebre.


Sant Julià de Freixens, és una construcció romànica del segle XI, encara que bastant desfigurada per les reconstruccions i diversos afegitons dels segles XVII i XVIII. És un edifici d’una sola nau coberta per una volta de canó i acabada en un ample absis semicircular. La part superior del mur extern de l'absis és cobert amb una motllura i una sèrie de petites mènsules, i al capdamunt hi ha, com a coberta, un quart d'esfera. La part de davant i el campanar, que és de torre, són d'obra molt més moderna. Al seu entorn trobem el fossar.

viernes, 4 de noviembre de 2011

SANT MARTÍ DE LA NOU DE BERGUEDÀ

El Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, ens enviem unes bellíssimes imatges, i una breu crònica de la seva estada a la població de la Nou de Berguedà. Nosaltres anomenen aquelles terres altes, com Berguedà Sobirà – pensem que és la forma ‘ més correcta en llengua Catalana ‘, però no considerem anatema, les expressions Alt, Baix, Alto, Bajo, de Dalt, de Baix, o qualsevol altra que amb el mateix sentit es pugui fer servir.

La població la trobem esmentada com illa Noz el 839, i posteriorment citada com Nuce, no és val a dir-ho un topònim ‘pacífic’ , se li atribueixen entre altres els sentits següents :
Lloc tancat entre muntanyes
Vall en forma de barca
Lloc planer
Terreny planer i espaiós

Cal visitar l’església romànica de Sant Marti de la Nou, i atès que fora dels horaris de culte està tancat, preneu nota del telèfon 93.825.90.40, i poseu-vos en contacte amb mossèn Camil Viladrich i Casas.

L'edifici original – possiblement per les seves minses dimensions - degué restar abandonat o fou enderrocat a la fi del segle XII, ) per tal de bastir-hi l'església romànica que ha arribat fins a l'actualitat que fou consagrada el 20 de febrer de 1195 pel bisbe Bernard d'Urgell.


Els detalls de la consagració són coneguts des del 1967, data en que es va restaurar l'església, i en desmuntar l'altar, hom trobà unes lipsanoteques amb relíquies i un pergamí explicatiu d'aquest acte, a més de moltes monedes de la primera època comtal de Barcelona i posteriors. A la casa rectoral es conserven les tres lipsanoteques trobades a l'altar major: dues són capses rectangulars, i la tercera és un pot de fusta bombat amb una coberta perfectament adaptable al cos, coronada per un pom.

L’església té una única nau , coberta amb una volta lleugerament apuntada i acabada en un absis central i dos de laterals disposats en forma de creu llatina trevolada.



És notable la porta d'entrada, amb tres arcs de mig punt en degradació, coberts per una arquivolta simple, i una porta ferrada d'època romànica; al damunt hi ha una finestra de doble esqueixada.

La torre-campanar quadrada, que devia exercir funcions de guaita i bada, està adossada a la banda dreta de la façana, i fou afegit entre els segles XVII i XVIII.



Sobta l’escut oficial de la Nou de Berguedà; res a veure amb la llarga tradició dels escuts parlants; aprovat el 21 d'octubre de 1991, és una ‘ fantasia preciosista ‘ de la heràldica catalana. Voldria tenir imatges dels segells municipals anteriors a aquella data, sou pregats d’enviar-les a l’email coneixercataunya@gmail.com

Alguna dada sobre el titular de la parròquia :

Sant Martí era molt venerat per les tropes franques que van participar en l’anomenada reconquesta del territori català a les forces musulmanes; el sant soldat gal•lès fou un dels tingué major devoció durant l’època carolíngia. Els exèrcits francs solien erigir una capelleta a san Martí per tots els cims que conquerien, en agraïment al sant per l’ajut que els enviava des del cel, a la mercè del qual atribuïen llurs victòries. Aquest costum explica la gran devoció de què era objecte sant Martí per tota la Catalunya vella i que fos el sant que havia comptat amb més nombre d’ermites dedicades, com també que fos el patró d’un major nombre de poblacions.

miércoles, 2 de noviembre de 2011

ELS NÚMEROS.



L’home condueix el cotxe. Vigila expectant a dreta i esquerra. Va tancat dins l’habitacle com si fos part de la cuirassa negra d’un vil insecte. El semàfor li cluca l’ull, amb l’amenaça d’un perill imminent. Ara entra en el cau soterrani, a entaforar el vehicle entre les ratlles marcades a terra i on hi ha escrit el número que li han assignat i no precisament el de la matrícula sinó un de diferent.

Tot un món muntat amb números. Els números de telèfon, de matricula, el del carrer, el de la documentació, tot són números. I qui és, que li demana el nom. Té un nom no és un número.

Ara corre com una formiga entremig d’altres formigues que fan via seguint el mateix camí. La fàbrica un cúmul de números que fan un treball determinat. El 679 aquets és el seu número per fitxar a l’entrada.

Un número que passat a un ordinador numerari comportarà que es faci una transferència a un compte numerat al cap del mes ( 30 dies), d’un import  - número de diners-  segons el número d’hores fetes.

Un, dos, fins a cinc-cents pollets per una remesa per 50 petites caixes. Un, dos, cinc, vint, fins a 30 dies, altre número, i aquestes gàbies tindran 500 nous habitants. I els anteriors, i els altres anteriors, fins un nombre incomptable hauran desaparegut dins les avides boques de altres números humans.

¾     I jo qui sóc?- Es pregunta l’home.

Un número més,  en un número indeterminat i numerat dins altres números. No, no és això !,  té un nom, un cognom i és una persona, una persona amb les seves idees, compartides tal vegada  per altres individus, la seva vitalitat i les seves necessitats de tot ordre.

No és una realitat digital, és una realitat humana i personal.

Miquel Pujol Mur                                                  Berga 29 octubre 2011
Publicat a TRIBUNA BERGUEDANA el 2 novembre 2011

Okupes post mortem

Estem en  aquells  dies en que una majoria de ciutadans visiten els cementiris.

Per la meva afecció ,  http://coneixercatalunya.blogspot.com/  els veig en totes les èpoques de l’any, i en més d’una ocasió he tingut el dit al disparador de  la màquina de retratar-ho, però finalment – fins al moment – no he recollit cap imatge d’aquest fenomen que anomeno d’okupació post mortem.

Els nínxols amb diferents alçades, 3 ,4, 5 nivells, son cosa comú en la majoria de fossars de Catalunya, i dissortadament no son poques les famílies, que pateixen uns ‘ veïns’ okupes en el nivell 1.  Ja sabeu allò de col·locar flors a la vorera, en atuells de fang, plàstic, ....

Aquesta pràctica està ‘ tolerada’ per les Autoritats Municipals, malgrat tenir consciència de la seva il·legalitat. Pregunto, perquè en alguns cementiris es fan les voreres tant estretes ?.

Els usuaris dels nivells 2, 3, 4, 5 ...necessiten aquell espai per situar-li les escales.    

El fet , més enllà de constatar el baix nivell de civilització de la nostra societat,  i el desgovern absolut pel que fa a les petites coses de cada dia, ens retrata a tots. Uns per acció, els usuaris que de forma conscient okupen aquell espai públic deixant clar que es passen pel forro dels pantalons els drets de la resta de ciutadans,  els ‘ perjudicats ‘ ,  que temorosos de les previsibles accions vandàliques que patirien les despulles dels seus familiars en el supòsit d’exercir de pròpia ma la justícia , – es a dir, llençar a les escombraries els  atuells de fang, plàstic,  amb flors que hi ha a la vorera -  callen i atorguen; i finalment els empleats dels cementiris, que diuen ‘ no tenir instruccions’ , i les autoritats, Regidors, Alcaldes,... que prefereixen mirar cap un altre costat, amb l’esperança que aquest any  també, el tema no acabo sortint en algun mitjà de comunicació.

Doncs ho sento, no posaré imatges a aquest relat, però el publicaré en tot els mitjans que m’ho permetin.

El redreçament ‘ moral’ de la nostra societat és una qüestió de la màxima urgència

martes, 1 de noviembre de 2011

Perquè no fem la prova ara ?


Hi ha un notable enrenou per les declaracions de l’inefable GREGORIO PECES BARBA, al que fins i tot alguns dels seus veuen com un ‘ submarí’ dels seus contrincants politics.

Les declaracions d’aquest individu no tenen disculpa :


Però en tot cas diuen coses que ‘ als espanyols de Catalunya’ els ha deixat tocats :

1. Admeten que NO ENS HAN DEIXAT DECIDIR SOBRE EL NOSTRE FUTUR.  Els espanyols en general, i els Socialistes en particular.



2. Admeten – i fins reivindiquen – que la pràctica de llençar bombes damunt de la població, és molt agradosa, tant als espanyols en general,  com als Socialistes en particular.

Aprofitant que encara som a Europa  - les previsions de continuar son fràgils - , podríem fer ara la prova que no va ens van permetre l’any 1.714. VIURE EN LLIBERTAT, COM UN ESTAT  MÉS DE LA COMUNITAT INTERNACIONAL.

Les seves excuses  - se les pot posar on li càpiguen - , però a rel de les seves declaracions, els  ‘demòcrates’ espanyols  - si n’hi ha algun – tenen una ocasió d’or per esmenar aquella acció ignominiosa de la que aviat en farà tres-cents anys. 

Perquè no fem la prova ara ?

FORNELLS DE LA MUNTANYA. TOSES. ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ. EL RIPOLLÈS SOBIRÀ

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés vorejant el Rigard de tornada de Toses, cap del Municipi. L’absoluta manca d’informació pel que fa a la Capella de Santa Magdalena m’havia decebut; ho esperava de l’enciclopèdia de ‘Barcelona’, però certament no de l’Ajuntament, ni del Bisbat d’Urgell.

Ens aturaríem a Fornells de la Muntanya; el topònim , una forma plural i diminutiva de forn, ens descriu sens dubte l’indret en una època de gran activitat en aquestes terres, quan es duia a terme l’extracció i àdhuc algunes tasques relacionades amb la industria del ferro.


Teníem el temps just per arribar-nos fins a l’església dedicada a sant Martí , que s’aixeca al costat del fossar; sembla que és romànica d'origen, i com tantes altres va ser ‘engrandida’, hi ha constància documental que al segle XVIII l'absis fou suprimit. Únicament es conserva una petita nau de l’església primitiva. Ens expliquen – el temple està tancat - que darrere del presbiteri hi ha la sagristia, adossada sota el campanar d'espadanya. L'interior i la part de l'exterior és arrebossat.




Feta la feina reposarem forces a Can Casanova.

No teníem ocasió de visitar el Museu del Pastor, obra de Joaquim Gassó i Creuhet, que acull una col•lecció d'eines del camp i del món de la pastura. Ens expliquen que hi ha una complerta col•lecció d’estris relacionats amb aquesta tasca; tant els que es feien servir per a tractar directament el bestiar, com els que es refereixen a l'entorn del pastor en la seva via quotidiana.

Sortim en direcció a Dòrria, i ens cal superar una grossa torrentera, que s'escola per damunt del poblet, i que recull les aigües dels cims de Dòrria i de la serra de Gorroblanc.

Ah!, si en teniu ocasió feu saber que hi ha una errada a l’article de l’enciclopèdia de Barcelona, ara diu : La seva església parroquial és dedicada a sant Climent. Formava part de la baronia de Toses. Actualment és una entitat local menor amb junta administrativa pròpia.

L’església està dedicada a Sant Martí, i és sufragània de Sant Victor de Dòrria. La manca de sacerdots ha provocat que aquestes distincions ‘tècniques’, parroquial, sufragània,... no tinguin avui massa sentit.