L’home condueix el cotxe. Vigila expectant a dreta i esquerra. Va tancat dins l’habitacle com si fos part de la cuirassa negra d’un vil insecte. El semàfor li cluca l’ull, amb l’amenaça d’un perill imminent. Ara entra en el cau soterrani, a entaforar el vehicle entre les ratlles marcades a terra i on hi ha escrit el número que li han assignat i no precisament el de la matrícula sinó un de diferent.
Tot un món muntat amb números. Els números de telèfon, de matricula, el del carrer, el de la documentació, tot són números. I qui és, que li demana el nom. Té un nom no és un número.
Ara corre com una formiga entremig d’altres formigues que fan via seguint el mateix camí. La fàbrica un cúmul de números que fan un treball determinat. El 679 aquets és el seu número per fitxar a l’entrada.
Un número que passat a un ordinador numerari comportarà que es faci una transferència a un compte numerat al cap del mes ( 30 dies), d’un import - número de diners- segons el número d’hores fetes.
Un, dos, fins a cinc-cents pollets per una remesa per 50 petites caixes. Un, dos, cinc, vint, fins a 30 dies, altre número, i aquestes gàbies tindran 500 nous habitants. I els anteriors, i els altres anteriors, fins un nombre incomptable hauran desaparegut dins les avides boques de altres números humans.
¾ I jo qui sóc?- Es pregunta l’home.
Un número més, en un número indeterminat i numerat dins altres números. No, no és això !, té un nom, un cognom i és una persona, una persona amb les seves idees, compartides tal vegada per altres individus, la seva vitalitat i les seves necessitats de tot ordre.
No és una realitat digital, és una realitat humana i personal.
Miquel Pujol Mur Berga 29 octubre 2011
Publicat a TRIBUNA BERGUEDANA el 2 novembre 2011
No hay comentarios:
Publicar un comentario