viernes, 30 de septiembre de 2016

CEMENTIRI ‘VELL’ DE TORDERA. EL MARESME SOBIRÀ.

Ens aturàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, al Cementiri ‘ vell’ de Tordera del que podeu veure’n imatges en aquest enllaç : http://www.cabrejunqueras.cat/cementiri-de-tordera-vell/

No aclaria si el petit edifici central és ho havia estat la capella del fossar, i quan a la seva possible advocació no en podia esbrinar res perquè no hi ha cap obertura de ventilació, ni cap informació a la xarxa. M’agradarà rebre confirmació - en el seu cas – a l’email coneixercatalunya@gmail.com de que es tracta de la capella del cementiri i de l’advocació que té.



El plàstic xines s’ensenyoreix dels nínxols.


El Josep s’asseia en les restes d’un dels xiprers que s’han habilitat a manera de cadira.

Disposa Tordera de més recintes funeraris, el ‘nou’ , i alguns de les antigues parròquies que es resisteixen a desaparèixer, Hortsavinyà, Vallmanya, ...

Ambdós viatgers compartim despeses, està clar que si fóssim més el resultat final seria menor, oi?. Tothom està convidat a participar, si us sembla interessant digueu-nos-ho a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Quan identificàvem els interessos del nostre blog, dèiem ‘ Catalunya, només Catalunya, sempre Catalunya’, i en això seguim fins que Déu vulgui.

jueves, 29 de septiembre de 2016

LA CAPELLA INNOMINADA DE CAN PUJADES/ CARPIER . VALLGORGUINA. VALLÈS ORIENTAL.

Llegia que a la capella ‘innominada’ de Can Pujades a Vallgorguina hi havia dues vidrieres fetes per l’Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, el Baix Camp,[1] 25 de juny del 1852 - Barcelona, 10 de juny del 1926) Gaudí, una de quan era estudiant i l'altra de quan feia la Sagrada Família, que estan avui al Mnac.




http://www.ara.cat/cultura/Gaudi-Can-Pujades-ingressen-MNAC_0_1334866669.html

D’aquesta casa que inicialment era una masia, que posteriorment es va convertir en col•legi d'interns priva, i que actualment és la seu de CARPIER , se’n hauria de fer la història.

http://www.cartavariada.com/carlos-piernas-carpier-numero-uno-en-ahumados-de-calidad#.V-z1qdSLSt8
https://bloghedonista.com/2013/02/25/el-tour-santa-fe/
http://www.fueradeserie.expansion.com/2013/12/23/gastroteca/1387800968.html
http://www.elperiodico.com/es/noticias/ocio-y-cultura/gaudi-oculto-3254003
http://abcblogs.abc.es/gastronomia/public/post/santa-fe-eventos-para-gourmets-10248.asp/

Demanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) l’advocació que té o tenia aquesta capella.


Ens agradarà saber més coses d’aquesta casa - a la que NO podia accedir - a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA CAPELLA INNOMINADA DE CAN PUJADES/ CARPIER . VALLGORGUINA. VALLÈS ORIENTAL.

Llegia que a la capella ‘innominada’ de Can Pujades a Vallgorguina hi havia dues vidrieres fetes per l’Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, el Baix Camp,[1] 25 de juny del 1852 - Barcelona, 10 de juny del 1926) Gaudí, una de quan era estudiant i l'altra de quan feia la Sagrada Família, que estan avui al Mnac.




http://www.ara.cat/cultura/Gaudi-Can-Pujades-ingressen-MNAC_0_1334866669.html

D’aquesta casa que inicialment era una masia, que posteriorment es va convertir en col•legi d'interns priva, i que actualment és la seu de CARPIER , se’n hauria de fer la història.

http://www.cartavariada.com/carlos-piernas-carpier-numero-uno-en-ahumados-de-calidad#.V-z1qdSLSt8
https://bloghedonista.com/2013/02/25/el-tour-santa-fe/
http://www.fueradeserie.expansion.com/2013/12/23/gastroteca/1387800968.html
http://www.elperiodico.com/es/noticias/ocio-y-cultura/gaudi-oculto-3254003
http://abcblogs.abc.es/gastronomia/public/post/santa-fe-eventos-para-gourmets-10248.asp/

Demanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) l’advocació que té o tenia aquesta capella.


Ens agradarà saber més coses d’aquesta casa - a la que podia accedir - a l’email coneixercatalunya@gmail.com

martes, 27 de septiembre de 2016

ELS COLOMER, DE TARADELL A SANTA EUGÈNIA DE BERGA

L’ Antoni Pladevall Font em deixava un comentari al post :
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2016/09/in-memoriam-de-la-josefa-lleopart-prat.html

D'aquest mas Colomer i de la seva història si que en se molta cosa. He revisat tot el seu ric arxiu i he fet l'arbre Genealògic de la familiar que a finals del segle XIX va perdre el cognom Colomer pel de LLeopart. Aquest arbre comença pels volts de l’any 1210.


De totes maneres el cognom Colomer derivat d’aquest mas es conserva al mas Bolló de Santa Eugènia de Berga, per un intercanvi familiar. El cognom Bolló va perdurar fins pels volts del 1750, quan la pubilla Rosa Bolló, es va casar amb Pere Colomer, hereu del mas Colomer de Taradell. Aquesta família va donar tot un seguit de fills a l'església (canonges, rectors, monjos i simples beneficiats).


És notable el literat i rector de Centelles Dr. Damià Bolló (1617-1658), així com els darrers Mn. Josep Bolló i Joan Colomer, que van regir la mongia de Santa Eugènia.

Una de les dependències de mas és una capella interior. Es tracta d'una capella dedicada al Sant Crist, coneguda com el Sant Crist del Bulló.

Ens agradarà rebre fotografies d’aquest Sant Crist, i de la capella a l’email coneixercatalunya@gmail.com

QUE EN SABEU DE CAN SANTS AL TERME DE CASTELLCIR?.

El Tomàs Irigaray Lopez publica una fotografia de Can Sants, masia situada prop de la riera de Castellcir, no gaire lluny del Molí del Bosc i de la Vileta. Té un portal adovellat de bona factura. A la finestra principal hi ha el nom d'Isidro Sants i la data de 1683. Degué ser reformada al segle XVIII, tal com ho testifica la data de 1777 visible a la llinda d'un balcó. A pocs metres de la casa, en un bosquet, hi ha una font encastada en un mur de pedra, amb un relleu en forma de gerra.


No sabia trobar el catàleg de masies de Castellcir, i/o el catàleg de patrimoni. Diria en qualsevol cas que no son consultables en línia.

Llegia a : http://www.onomastica.cat/sites/onomastica.cat/files/Castellcir.pdf

Can Sants, el fitó de
Raconada solella de can Sants, on encara queden parets de la vinya que hi tenien antigament
plantada, punt que era bo de cara a marinada, assecava la rosada i no espatllava el fruit.
"De l'esquena del mas Bosc al punt més calent, al sud del mont anomenat fitó de can Sans"
(RPV, ll. 1, fca. 1, f. 2).

Can Sants, el forn de
Forn de calç, situat al darrere de can Sants, al final de l'obaga.

Can Sants, la baga de; la serra de Can Sants
baga: Junt amb la baga del Suquer (variant de Saüquer) formen la bressolada sobre el torrent de la Codina; retorna cap a llevant sobre la riera de Tenes.

serra: Serra que puja de la riera de Tenes per sobre can Sants fins al punt carener per on circula el camí de Castellcir a Sant Quirze Safaja.
"Molló que està situat sobre la serra de can Sants" (RPV, ll. 1, fca. 1, f. 2).

Can Sants, la font de
Aquesta font encara raja a temporades, és situada a uns vint-i-cinc metres de la casa i ara s'utilitza pel servei domèstic. Rajava d'un marge i ara d'una paret amb dos bancs i una aixeta, amb una bassa propera que s'omple per a poder regar.
Guiteres, Jesús i Mulà, Francesc: "L'aigua, les fonts i Castellcir" (PFM, 1979).

Can Sants, la quintana de
Feixes que pugen sobre el camí que uneix la Casanova de la Vileta i can Sants

L’enciclopèdia catalana ens recorda que els masos tradicionals del temps en què Castellcir era únicament rural eren els de Vilacis, Ca l’Antoja, la Talladella, Berengueres, el Verdeguer, Esplugues, el Prat, la Roca, Puigdueta o el Puig, la Codina, la Vileta, els Torrents, el Bosc, Can Sants, el Molí del Bosc, Vilardell, Torroella i Puigdomènec
Ens agradarà tenir més noticies d’aquesta casa a l’email coneixercatalunya@gmail.com

lunes, 26 de septiembre de 2016

DEMOCRACIOLA. Democràcia en minúscules

Potser no cal consultar el diccionari català – encara que és bo fer-ho - :


Clientelisme

m POLÍT Pràctica política o social basada en l'afavoriment de determinades persones, grups, etc. amb protecció econòmica i social i/o privilegis, com a compensació al suport polític o electoral.

Dades Oficials de les Eleccions Gallegues :

CENSO 2701837
PP 25% 668934

PARTICIPACIÓN 1405619
PP 47,59% 668934


PARLAMENTO GALLEGO 75

DIPUTADOS PP 41 55%


HIPOTESIS CLIENTELAR

5% 135092

El 5% és també el percentatge que cal superar per accedir a la Càmera Gallega.

Qui poden ser els ‘clients’?.

Algunes ‘feines’ públiques ?

Alguns contractes amb l’administració?

Alguns col•lectius particularment febles, jubilats, religiosos/es, funcionaris, treballadors públics,.... , i les seves famílies.

Per descomptat els militants del PP i les seves famílies.

http://www.farodevigo.es/galicia/2016/02/22/galicia-octava-region-trabajadores-publicos/1409290.html

Las plantillas de todas las administraciones gallegas sumaban al cierre del pasado ejercicio 185.600

El 16,6% de los ocupados que había en España a finales del pasado año estaban bajo el paraguas de una administración, según la Encuesta de Población Activa (EPA) que elabora el Instituto Nacional de Estadística (INE). Entre las comunidades que superan la media estatal figura Galicia, donde los empleados públicos representaban el 18%. Hay siete comunidades donde el porcentaje es mayor. En Extremadura alcanzan el 25,7%; el 20,6% en Asturias; el 20,3% en Castilla-La Mancha; el 19,8% en Castilla y León; el 19,7% en Andalucía; el 19% en Cantabria; y el 18,8% en Aragón.

Las regiones con menor proporción de trabajadores públicos en su mercado laboral son Cataluña, donde suponen el 12,2%; Baleares, con un 12,9%; y Comunidad Valenciana, el 13,9%, según el INE.

domingo, 25 de septiembre de 2016

DEMOCRACIOLA. Democràcia en minúscules.

L’any 1978 el ‘ régimen’ feia un exercici camaleònic i es transformava en ‘Democraciola’, el canvi dissortadament era únicament nominal, es mantenien ‘els privilegis electorals’ que s’adaptaven al sistema caciquil de cada territori, la Llei electoral de Galicia diu:


a) No se tienen en cuenta aquellas candidaturas que no han obtenido al menos, el cinco por ciento de los votos válidos emitidos en la circunscripción

El sistema basc exclou NOMES les forces que no assoleixen el 3% , al mateix temps però, s’assumeix que “el voto de un alavés vale por el de cuatro vizcaínos".

Les designacions fetes pels Parlaments – enlloc dels ciutadans – son una mala pràctica arreu, com hi explicita la situació de la ‘camarada’ Rita Barberà i Nolla (València, 1948), la del ‘ caloret’.

El PP obtenia el 33,01 % dels vots emesos [ un migrat 21,95% del cens electoral ] en unes eleccions en les que votaven – per sorpresa de tothom – el 66,48% dels electors, el PP obtenia un terç dels vots i un 39,14% dels escons de la Camara de los Diputados. El ‘ camarada’ Mariano Rajoy Brey (Santiago de Compostela, 27 de març de 1955), diu que el PP HA GANADO LAS ELECCIONES, recordeu que la majoria nacionalista del Parlament de Catalunya li sembla que NO REPRESENTA a la majoria social ?.

Els ‘presumptes corruptes ‘ passen anys i anys en llibertat ‘condicional’ , mentre els ciutadans afamats que ‘roben’ un pollastre van a la presó sense cap mirament.

Europa es cansa d’enviar notes al GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA, que s’ha de canviar la llei hipotecaria, que s’ha de canviar la reforma laboral, que, que, que ,..., en el món del dret hi ha un malestar creixent.

Hem tornat al GOBIERNO PROVISIONAL que complirà aviat el PRIMER AÑO TRIUNFAL

Mani qui mani, s’ha de reformar la CONSTITUCIÓN, si els politics ‘professionals’ no es posen d’acord es fa un GOBIERNO DE UNIDAD NACIONAL, que vol dir aquesta comèdia que estem patint ?.

La Llei de PUNT FINAL que exonerava als feixistes era nul•la de ple dret, s’ha de jutjar i CONDEMNAR, als assassins, VIUS i/o MORTS.

Avui viurem una nova ‘mascarada’ a Galicia i Euskadi, per al bé de TOTS esperem que sigui la darrera.

FAÇANA DE L’ESGLÉSIA ARXIPRESTAL DE L’ASSUMPCIÓ DE SANTA MARIA. MOIÀ. MOIANÈS. CATALUNYA

Retratava a l’Elisabet, la Vicky, la Maria Jesús i el Toni davant la façana principal de l’església arxiprestal de Moià en ocasió de la XVI Trobada Country de Moià.


Hi ha un ‘tontisme català’ –d’això dissortadament n’hi ha per tot arreu,oi?. – que considera el Country una activitat ‘poc culta’, quan està recomanat arreu del món, com una eina per mantenir l’agilitat mental i àdhuc física.

Aquesta església advocada a l’Assumpció de Santa Maria, obra de Pedro TORRENTS, Mestre de cases (1674) , i Josep Morató i Soler, Arquitecte (1730) destaca pel seu alt valor artístic, ja que és un dels exponents més extraordinaris del barroc salomònic en pedra a Catalunya. La façana principal està articulada en diversos cossos. El cos baix està composat amb certa desimboltura , si bé les tres fornícules dels intercolumnis recorden maneres anteriors i el torçal del fust està fet amb timidesa i decorat ingènuament. Al segon cos les columnes són estriades helicoïdalment i el cos superior es veuen altres dues columnes ni salomòniques ni helicoïdals en llurs estries, sinó acordonades. Les imatges d'aquesta façana representen a Sant Josep, Sant Pere de la Cadireta, Sant Ponç de Planella, Sant Josep de Calasanç i la Verge Maria.

Us recomano fer un tomb per Moià i el Moianès, al mateix nivell que us exhorto a fer alguna activitat que mantingui les vostres capacitats psíquiques i físiques, practicar el Country per exemple.

sábado, 24 de septiembre de 2016

CAPELLA DEL ROSER DE LA VINYETA. SANT PERE DE TORELLÓ. OSONA

Demanava al Sergi Campas Canalias, sherpa emèrit de les terres dels ‘Tarbelli’, que retrates el que quedi en l’actualitat de l’edifici que la Carme Torrents i Buixó, identificava l’any 1982 com la capella del Roser del mas la Vinyeta; església i el mas la Vinyeta es troben al peu de la Serralada de Curull, prop de l'antic camí de Sant Pere de Torelló i de la domus del Vilar o de la Vinyeta, que fou una fortalesa militar.


La descripció de patrimoni Gencat diu ; capella de nau única amb la façana orientada a ponent, de capcer triangular amb un fals òcul. El portal és rectangular, a la part esquerra s'hi adossa la sagristia i a llevant i a migdia presenta grossos contraforts.

És coberta a dues vessants i l'interior és a sota teulada malgrat que hi ha indicis d'haver estat coberta segurament amb sostre pla. El presbiteri és marcat. Actualment aquest recinte que havia servit de corral al bestiar , està en desús i per tant força deteriorat.

A la part de l'absis hi ha restes de pintures al fresc. L'únic element que l'il•lumina és una finestra a la part dreta de la nau. És construïda amb pedra.

El mas la Vinyeta, per bé que els seus orígens possiblement siguin més antics, es troba registrat en el fogatge de 1553 de la parròquia i terme de la Vola i Curull.

La capella, dedicada a la Verge del Roser, segurament data d'una època més tardana.

Probablement la data de la llinda del portal 1775 correspongui a la data de construcció del temple, moment en què el mas també sofrí algunes reformes i, per tant, eren temps de prosperitat econòmica. Arribaven per arreu ‘els diners d’Amèrica’ que permetien arranjar masies, i fer i/o refer esglésies, capelles, ermites ,...

Ens agradarà rebre’n imatges actuals a l’email coneixercatalunya@gmail.com

viernes, 23 de septiembre de 2016

DE LA CAPELLA DEL SANT CRIST I ALTRES DETALLS DEL CEMENTIRI MUNICIPAL DE SANT PERE DE TORELLÓ. OSONA.

En el camí al ‘replà de la glòria’ ens aturàvem al fossar de Sant Pere de Torelló, com acostumo retratava la capella, advocada al Sant Crist.



Feia una fotografia amb la Cannon Ixus des del forat del pany, i alhora que els peus de la imatge, veia un carretó dels que fan servir tant els paletes com els jardiners, imagino que la capella exerceix funcions de magatzem, i no que estem davant d’una nova advocació.


Retratava també el panteó de la família Samsó, del que ens agradarà tenir noticies del seu autor a l’email coneixercatalunya@gmail.com http://santuaribellmunt.blogspot.com.es/2013/11/mossen-anton-vila-y-sala-al-1904.html


No disposa Sant Pere de Torelló amb un cens de 2.436 habitants a darreries de l’any 2014, inferior encara al sostre demogràfic dels 2.469 del de l’any 1787, d'un inventari de Patrimoni ; mirava el ‘color polític’ i els cognoms dels membres del consistori, i una vegada més constatava que son ‘ els de casa’, els que acostumen a menystenir el nostre patrimoni històric i/o artístic.

EL PONT MEDIEVAL DE LA RIERA DE SANT PERE DE TORELLÓ PERMET SALVAR EL FORNÈS O EL GES?. OSONA

Veníem de Sant Roc del Mas del Serrat el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, el 22-09-2016 prop ja de les 19:00 hores, la llum anava deixant pas a la foscor, malgrat això volia que el Josep pugues ‘veure’ el Pont Medieval del que diu Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934) que és un dels ponts més bonics per la seva estructura i situació en el paisatge.


Quan a la seva descripció ens diu patrimoni Gencat ; pont d'un sol arc,molt airós,tot de pedra. La barana està un xic malmesa i té esquena d'ase. Passa per sobre del riu Ges,afluent per l'esquerra del Ter.

A la mateixa pàgina llegim; Pont de la Riera, sobre el riu Fornés, un xic més amunt de Sant Pere de Torelló.Comunica la població amb el mas Riera i altres d'aquell veral.

El riu Fornès és un afluent de vessant esquerrà del riu Ges, un afluent del Ter. Neix al vessants meridionals de la serra dels Llancers, prop de Falgars d'en Bas, dins el terme de Joanetes (Garrotxa). Després de passar per la Vola, desemboca al seu col•lector davant Sant Pere de Torelló

El riu Ges neix a la Serra de Santa Magdalena, al Ripollès; travessa la Serra de Bellmunt i penetra a la Plana de Vic pel Forat Micó. A Sant Pere de Torelló recull les aigües del seu afluent, el riu Fornès, que neix als vessants occidentals de la Serra dels Llancers, a la Garrotxa. A Torelló, vessa les seves aigües al riu Ter.

No tinc clar si el pont salvava el Ges o el Fornès, agrairé que algú més qualificat ens ho aclareixi a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Ens encanten els ponts medievals i, sobretot, els de muntanya, allunyats de les concentracions urbanes, acostumen a ser d’un sol arc que s’aferra sobre la roca viva d'ambdós marges, a vegades tan subtilment que costa esbrinar a partir de quin punt és de l'home, que construeix i posa pedres, per sobre de la feina feta per la natura.

Per reforçar més l’arc i facilitar els relliscar de les aigües per la sola, es donava a aquesta la forma de llom d'ase, habitualment amb pendents suaus per facilitar el pas de persones i animals sense masses dificultats, val a dir que el pont de la Riera, té el seu punt de dificultat que ha obligat a fer-hi uns esglaons.


No he sabut veure – insisteixo en que el dia s’anava apagant i les ombres dels arbres de ribera no ajudaven gaire - els forats que a banda i banda del pont, permetien sostenir el bastiment de fusta, dit cindri o cintra,[ Bastida de fusta que sosté una volta, un arc en construcció, fins que està posada la clau.] El cindri havia de ser suficientment resistent per suportar el pes del pont fins que es col•locava la clau i tot el conjunt esdevingués sòlid i resistent per poder resistir les batzegades del corrent d'aigua.

Els ponts han exercit des de l’antigot una fascinació quasi màgica sobre els homes, a Roma els encarregats d’erigir-los s’anomenaven pontífexs, literalment ‘faedors de ponts’ , les seves funcions anàvem més enllà de les merament tècniques, ja que ells eren els encarregats d’oferir sacrificis a les deïtats fluvials per amansir la seva colera. El gran prestigi d’aquest col•lectiu quin màxim responsable rebia el títol de summe pontífex , va fer que amb l’arribada del Cristianisme la designació quedes reservada únicament al papa de Roma.

L’església s’ocuparà d’arranjar i bastir nous ponts per facilitar el trànsit dels fidels, en aquesta tasca els fraters pontifici - una mena d’ordre d’enginyers – s’encarregarà d’assessorar en la construcció d’aquestes infraestructures.

La complexitat i l’audàcia d’alguns ponts medievals, va portar al poble senzill, a relacionar la seva construcció més en l’acció del maligne, que en l’activitat de l’església, i per arreu van sorgir les llegendes del Pont del Diable.

Vaig tenir la sensació de que la nostra visita ‘ destorbava’ l’activitat d’una parella que s’estaven dins del seu vehicle al pàrquing, els demano disculpes des d’aquí.

miércoles, 21 de septiembre de 2016

LA CASA DE LA VILA DE VILANOVA I LA GELTRÚ VA ACOLLIR EN ALGUN MOMENT LES ESCOLES PÚBLIQUES?. EL GARRAF

Llegia que l'any 1860, l'ajuntament de Vilanova i la Geltrú va veure la necessitat d'edificar una nova casa consistorial, ja que la que existia havia quedat petita. Dos anys més tard s'aprovà el projecte del nou edifici, l'autor del qual fou l'arquitecte Francisco de Paula del Villar y Lozano (Múrcia, 22 de gener de 1828 - Barcelona, 16 de maig de 1901). Per a la realització de les obres es va fer una subhasta pública i, finalment, foren adjudicades al contractista i mestre d'obres Josep Fabrés i Fontanals. El nou ajuntament es va acabar l'any 1867 i el 6 de març del mateix any s'hi celebrà la primera sessió municipal. El 1912, l'arquitecte municipal Bonaventura Pollés i Vivó (Barcelona, 1857 - Sevilla, 1919 va fer el projecte de reforma del Saló d'Actes i del Saló de Sessions. Sis anys més tard, el Saló de Sessions va experimentar una reforma, segons projecte de l'arquitecte municipal Josep Maria Miró i Guibernau (Vilanova i la Geltrú, 24 de març de 1889 - Barcelona, 5 d'abril de 1966). L'any 1927 es va fer un projecte de claraboia de pati central, realitzat per l'arquitecte José María Jordán Poyatos ( 1885 ? + 02.01.1958 )


Al cens de 1857 consten 11.395 habitants, en aquella època malgrat la manca de voluntat política pel que fa a dotar d’espais a l’ensenyament públic – en alguns llocs del REINO DE ESPAÑA - , era molt habitual a Catalunya, que compartissin local, la Casa de la Vila, les Escoles, la casa del Secretari, la dels Mestres, el Jutjat de Pau,....., m’agradarà saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com si aquest edifici va tenir també aquest ús, i en cas contrari on eren les escoles públiques.

Catalunya us en deurà una.

martes, 20 de septiembre de 2016

QUE EN SABEU DE L’ESGLÉSIA DE SANT SEBASTIÀ DE VILANOVA I LA GELTRÚ?. EL GARRAF.

No la trobàvem a la llista de monuments, val a dir , això encara és el REINO DE ESPAÑA, que no ens semblava MOLT estrany.

Des de l’1 d’abril de 1939 primer des del REGIMEN, i desprès amb•”l’ inèrcia perniciosa” que bàsicament s’inoculava als funcionaris i/o treballadors de les administracions publiques, s’ha fet una GRAN TASCA per minimitzar, esborrar, amagar, diluir ,... , la nostra història, la nostra cultura, el nostre patrimoni històric i artístic,..., que tot just celebrant el 80 AÑO TRIUNFAL DE LA DICTADURA FRANQUISTA encara trobem algunes mancances, cal valorar-ho com un mal menor.

En relació a la casa Ramona i la seva capella la Montserrat Orriols Arnabat, publica al facebook :

En aquesta casa hi vivia una cosina- germana de la meva àvia. Es deia Ventura Carreras i estava casada amb en Pedro Pascual. Jo hi havia anat de visita amb l' àvia moltíssimes vegades i, amb les meves germanes ens escapàvem i corríem per tota la casa on tot eren sales i més sales plenes de mobles , quadres, llampares i pintures a les parets..Era una preciositat ! Com que aquest matrimoni no havien tingut fills, ho van heretar tot uns nebots i ho van desmuntar sense miraments.

Hauria pogut ser un museu !


L’Enric Miró Amat, ens diu ; el sagrari de la Capella,obra de Jujol, esta instal•lat a l’església de Sant Sebastià. Ens agradarà rebre’n una imatge a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L’església Ortodoxa ens diu en relació a l’església ; La nostra parròquia es va crear a finals de l'any 2010 a través del nostre rector Constantin Alin Toader. La majoria dels membres de la comunitat són procedents de Transsilvana (Romania).

A l'estar en un país diferent i lluny de casa, el fet de trobar-se en l'església és un bon punt de suport i de trobada.

Als inicis la comunitat de romanesos es trobava a les grans comunitats parroquials, com ara la de Barcelona, però amb el temps i l'augment dels seus membres ha comprat que es creï una parròquia a Vilanova i la Geltrú.

Utilitzem com a espai de culte la parròquia de Sant Sebastià que ens la cedeix l'Església catòlica de Sant Antoni.




Ens agradarà saber a ,l’email coneixercatalunya@gmail.com quan es va fer aquesta església, qui en va ser el promotor, i qui l’autor; aquestes dades – habituals als països situats nord enllà, son els que atorguen la qualificat de civilitzada a una Nació, altres fenòmens com la corrupció activa i passiva tan comú al REINO DE ESPAÑA, també ‘retraten’ la seva ‘qualitat’.

Fran Mose ( Francisco Manuel Moreno Segura ) m’enviava un enllaç on es diu de l’església de Sant Sebastià :

A l’antic camí de Mar, l’actual carrer de Sant Sebastià, es va construir extramurs una capella dedicada a sant Sebastià. La decisió es va prendre l’any 1525, en prova de gratitud dels vilanovins al sant per haver-los lliurat de la pesta quan va ser invocat l’any 1507. La nostra vila ha tingut sis capelles extramurs (dedicades a sant Joan, sant Cristòfor, sant Gervasi, santa Magdalena, Nostra Senyora de Montserrat i sant Sebastià) totes elles conservades i només dues absorbides per la trama urbana, la de sant Joan i la de sant Sebastià, la qual encara era fora del recinte urbà com es pot apreciar en el Plano de Villanueba y Geltrú con sus immediatos terrenos de l’any 1751.

Les obres de construcció de la capella de sant Sebastià van acabar l’any 1530 i a l’any 1541 es va col•locar la campana. Es desconeix la data de les obres de reformes posteriors de la capella primitiva. La capella d’arquitectura senzilla i probablement remodelada amb els models de la Contrareforma, dóna nom al carrer, el qual apareix per primera vegada en un plànol de l’any 1861.

Quan a la descripció llegim ; capella d’una sola nau, d’una única façana al carrer i campanar de cadireta d’una arcada sobre la porta. Nau de quatre trams separats per torals i coberts per volta de canó amb llunetes. Contraforts exteriors a excepció dels que formen una capella lateral, la sagristia i l’accés al cor. Absis semicircular amb coberta d’un quart d’esfera nervada. Cor de volta escarcera amb llunetes ocupant el primer tram de la nau.


Cap dada del promotor, ni del mestre d’obres i/o arquitecte.

A la fitxa tècnica hi ha una fotografia que identifico com el Sagrari. Obra de Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 – Barcelona, 1 de maig del 1949)


Ens agradarà rebre'n confirmació a l'email coneixercatalunya@gmail.com, i si fos possible una imatge de millor qualitat.

lunes, 19 de septiembre de 2016

IN MEMORIAM DE LA CAPELLA DE SANT JAUME, ARA DE LA MAREDEDEU DEL ROSER, DE LA CASA RAMONA. VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF

Rosa M. Farriol Pascual publica una fotografia datada el 14.10.1980 de la capella que hi ha a la Casa Ramona, (columnes trencades) dedicada abans a Sant Jaume, i actualment a la Mare de Deu del Roser.


En trobava poca informació :

L'any 1858 el propietari del solar, el notari Jaume Marià Ramona i Maynés, va demanar permís a l'Ajuntament per construir un edifici, segons projecte del mestre d'obres Andreu Bosch i Menós. L'obra es va acabar l'any 1860. Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com ,de les dates i llocs de naixement i traspàs de Jaume Marià Ramona i Maynés.

L’any 1928, un nou propietari, Pere Pascual, hi va fer instal•lar les conduccions de gas i electricitat. Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del cognom matern de Pere Pascual, i de les dates i llocs de naixement i traspàs.

L’any 1940 es van realitzar treballs de restauració a la capella del pati, dirigits per Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 – Barcelona, 1 de maig del 1949).

I encara l’any 1949 l'edifici experimentà una reforma a la planta baixa a fi d'unificar els espais interiors
.

Ens agradarà rebre una imatge actual de la capella de la Marededéu del Roser de la casa Ramona de Vilanova i la Geltrú, a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ERMITA DE SANTA MARIA DEL PUIT I DE SANT ROMÀ, DITA TAMBÉ DEL REMEI. PINELL DEL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

Llegia que el mas i l’esglesiola romànica de Santa Maria del Puit i de Sant Romà (dita també del Remei), si fem cas a l’enciclopèdia Catalana, estan en venda : http://www.elpuit.com/#welcome

Patrimoni Gencat en té una minsa informació ; ermita amb una nau i absis rodó. Està orientada a l'est. El parament està constituït per grans carreus fent fileres. L'absis s'aixeca damunt d'un podi de 0,25m d'alçada i té una cornisa de pedres trapezoïdals amb bisell. La façana principal té la porta, amb la data 1780 a la llinda, i un campanar de cadireta d'un ull que està mig derruït. A l'absis hi ha una finestra de doble esqueixada i arc de mig punt monolític.

http://calaix.gencat.cat/handle/10687/62349

http://calaix.gencat.cat/handle/10687/71733

S'hi accedeix des de Sant Climenç seguint la carretera asfaltada provinent de Solsona en direcció a ponent. A la sortida del poble hi ha bons indicadors. Al cap de 2,8 km. (41° 56′ 18″ N, 1° 23′ 26″ E) es pren la desviació a la dreta direcció "Puit".

Es deixa la masia a l'esquerra i, seguint la pista, al cap de 700 metres es veu la capella envoltada de conreus.



Esperem que la transacció es faci en benefici de tothom, i garantint la continuïtat de Santa Maria del Puit i Sant Romà, dita també de la Mare de Déu del Remei.

sábado, 17 de septiembre de 2016

IN MEMORIAM DE LA COLÒNIA AGRÍCOLA DE CAL DALMAU. RAJADELL. BAGES

M’arribava fins a Cal Dalmau, al terme de Rajadell, a la comarca del Bages, en la meva recerca d’informació llegia a la fitxa tècnica en relació a la casa, que l’any 1623 el mas ja apareix com casa del Dalmau; aleshores hi vivien nou persones adultes.

Quan a la descripció ens diu ; masia i colònia agrària dels segles XVIII i XIX. El nucli residencial forma un recinte tancat amb un corredor interior lliure: a tramuntana hi ha l'edifici dels habitatges dels parcers, a migdia la casa de l'amo i a ponent diverses dependències de treball.




Fora del recinte hi ha una pallissa, una bassa circular, un pou, una escalinata i diversos àmbits d'una explotació agropecuària moderna.


La casa de l'amo consta de dos cossos adossats perpendicularment. El més antic és el que està orientat de nord a sud, i que mostra una tipologia força clàssica: planta rectangular i coberta a doble vessant, amb planta baixa, planta primera i golfes. Té les finestres emmarcades amb carreus. L'altre volum és lleugerament més alt. Al centre s'hi ha aixecat una torre de talaia de planta rectangular, amb finestres apuntades.


L'interior de la casa conserva elements interessants, com ara reixes de ferro forjat, una pintura mural i mobiliari antic, tanmateix en males condicions de conservació. Al soterrani hi ha un celler i, segons notícies orals, també hi havia una gran quantitat d'amagatalls (escales, forats, etc.).


La casa té dos cossos adossats que ja corresponen clarament a l'ampliació feta arran de l'intent d'instal∙lació d'una colònia agrària. L'un a ponent, amb tines, i un altre a migdia, que consisteix en una nau força gran que devia servir com a magatzem.


L'edifici projectat per a vivendes dels parcers és força impressionant (d'uns trenta‐vuit metres de llargària). Es tracta d'una construcció perfectament planificada, que presenta unes característiques ben diferenciades de l’anterior: planta rectangular i coberta a doble vessant, amb planta baixa, tres plantes més i soterrani.


Les dues façanes exteriors tenen un parament de gran qualitat, amb carreus perfectament escairats i col•locats en fileres regulars. Hi ha sèries de balcons als tres pisos, situats a distàncies perfectament regulars. Els balcons (trenta‐vuit en total) gairebé no sobresurten de la façana. Les dues façanes restants estan fetes amb pedra més senzilla. A la façana de llevant hi ha un portal d'entrada al recinte, d'estil neo‐romàntic. L'espai interior de l'edifici es troba subdividit per una paret transversal que el parteix en dues meitats. A la planta baixa hi ha tines i habitacions de treball.


Les tines estan numerades, i cada parcer tenia la seva; en total a Cal Dalmau hi ha trenta‐sis tines. A un nivell inferior hi ha el celler: una cambra molt llarga amb grans botes. Les tres plantes superiors havien d'ésser destinades a habitatges per als parcers, però l'obra va quedar interrompuda i els habitatges no es van acabar mai. Els dos cossos adossats a la casa pairal, esmentats anteriorment, així com el clos exterior (gairebé una muralla) corresponen a aquesta fase de transformacions motivades per l’intent d’instal•lar-hi parcers.


L'edifici que havia d'allotjar els parcers podria haver estat construït el 1876, segons una inscripció; són els anys anteriors a l'arribada de la fil•loxera. Els motius i les intencions exactes del seu impulsor no queden del tot aclarits. Segons notícies orals, el propietari , del que ens agradarà saber-ne el noms, cognoms, i lloc i data de naixement i traspàs , a l’email coneixercatalunya@gmail.com , tenia intenció de fer‐hi una mena de colònia agrària per allotjar als parcers (cadascun una casa i una tina). Aquest home hauria marxat al continent americà, deixant la construcció inacabada. Segons es diu, quan va tornar fou assassinat a Castellnou del Bages, on hi tenia una propietat que li era pervinguda per part de la seva esposa. Els responsables de la mort haurien estat els beneficiaris de les propietats, que no comptaven amb la seva tornada.

L’Enric Moral, m’enviava un email  convidant-me a posar-nos en contacte, i explicant-me que té informació sobre la fi tràgica de l’Emili Dalmau Carreras. 



Les vivendes dels parcers no foren mai habitades, però sembla que algunes de les tines sí que s'utilitzaren, almenys a començaments del segle XX. Es sap que la part corresponent a l'amo de les collites dels parcers havia arribat a ascendir a quatre-centes càrregues. En qualsevol cas, el mas Cal Dalmau fou una hisenda problemàtica, que durant anys va estar en venda sense trobar‐se comprador.


D'altres elements d'interès són la pallissa, una bassa rodona que hi ha davant de la façana principal i una escalinata que havia de conduir a un espai de lleure, també inacabat. Així mateix, cal destacar la presència d'un pou, a pocs metres del recinte, amb una torre que havia d'acollir un molí de vent per impulsar l'aigua, però que tampoc s'acabà de construir mai. Actualment resta en peus la construcció en forma de torre (de cent setanta centímetres de diàmetre per set metres i mig d'alçada aproximadament). Està feta amb carreus ben escairats i lligats amb calç. A l'interior hi ha una escala de cargol que permet accedir a la plataforma superior.


El mas es troba situat en el pla de Fals, a un nivell més elevat que la vall de Rajadell. Anteriorment hi passava el camí ral, procedent de Sant Amanç i en direcció a Fals. Avui hi passa molt a prop la carretera C‐25 (l'Eix Transversal). Les terres dels encontorns, que eren feixes conreades, foren aplanades fa uns quinze anys.


Cal Dalmau forma un conjunt d'un gran interès. El fenomen de les colònies agràries (del qual n'existeixen escassos exemples a Catalunya) és poc conegut. Cal Dalmau constitueix un intent molt ressenyable d’implantar un model arquitectònic (i social) inèdit al món rural. El nom originari del mas fou Cal Presseguer. Per Cal Presseguer hi passava el camí ral, en direcció a Cal Carcoler (avui Cal Peric).


En el dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República – que a posteriori qualificarien els vencedors com a ‘ Cruzada i/o Guerra Civil’ - el mas allotjà uns setanta refugiats procedents d'Andalusia. Durant un temps també va acollir capellans i càrrecs eclesiàstics com a presoners.


Llegia que hi ha un projecte aprovat d'habilitar l'edifici com a hotel, conservant totes les parets exteriors amb la pedra original. El projecte contempla: 60 habitacions ‐ Menjador per unes dues-centes persones. ‐ Sala convencions per unes dues-centes cinquanta persones. La conjuntura econòmica, i el desànim general que ha provocat estultícia i la corrupció de les elits polítiques del REINO DE ESPAÑA, si més no han aturat el projecte.


Ens agradarà rebre més informació d’aquesta casa i la seva història a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CEMENTIRI DE CASTELLAR. AGUILAR DE SEGARRA. BAGES.

Castellar és un poble del municipi d’Aguilar de Segarra, comarca del Bages.

El cementiri de Castellar, està situat als costat de la C25 - aquest fet ‘complica’ el descans etern dels ‘interns’, i dels pocs veïns que encara continuen en aquest indret del Bages.


A la porta de ferro es apareix la data 1908, llegia que el recinte és de titularitat parroquial. Amida uns 100 m2. sobre una planta quadrada. Està equipat amb capella – que imaginem del Sant Crist, encara que ens agradarà rebre’n confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com -


El fossar que trobàvem tancat – fins el camí d’accés - té originàriament la factura ‘clàssica’ dels cementiris segarrencs, on els nínxols es troben sota un porxo, això evita si més no, que els elements de la natura incideixen sobre els marbres que recorden als veïns traspassats.


L’any 1930 consten 700 veïns – aquesta dada fins al dia d’avui constitueix el sostre demogràfic –, al tancament de l’any 2014 hi havia 251 habitants.

Als vius els han posar mampares per evitar el soroll del tràfic rodat, per als difunts això forma part del seu , dia a dia en l’eternitat.

No trobava cap dada de l’autor d’aquest equipament que imagino l’arquitecte municipal de l’època, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya @gmail.com

viernes, 16 de septiembre de 2016

CASTELLARNAU - TORRE BERARDO I LA CAPELLA DE SANT JOSEP. SABADELL.

Visitava la mansió senyorial del segle XIV situada al terme municipal de Sabadell, al Vallès Occidental, la masia dita de Castellarnau, i coneguda també com a Torre Berardo. M’hi portava tant el desig de retratar la Capella advocada a sant Josep, com el fet de comprovar que sortosament torna a exercir com a Restaurant.


La descripció tècnica, que fil per randa incorpora també la pàgina http://castellarnau.es/ ens diu :

Conjunt format per la masia de planta baixa i pis, una torre de defensa adossada a la cara est i una capella advocada a Sant Josep. El mas té teulada a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal. L'accés es fa per un portal d'arc de mig punt adovellat. Hi ha tres finestrals de tradició gòtica amb caps humans esculpits. A la cuina hi ha un portal d'estil renaixentista i el celler té arcs de sustentació.

La torre és de planta quadrada i té una alçada de 16,91 metres. Consta de planta baixa i quatre pisos i està rematada per un terrat. La torre es feta amb cantells de carreus, excepte els darrers metres que foren aixecats posteriorment amb obra de terrisser. A la segona finestra de la torre hi ha l'anagrama IHS amb la inscripció "Montserrat Borrell, 1575"


Aquest mas és conegut pel nom de Torre Berardo però inicialment tenia el nom de Castell Arnau. La primera referència documental és del 1310, quan era propietari Simó de Castell Arnau. El castell pertanyia a la jurisdicció del terme de Terrassa i a la parròquia de Sant Julià d'Altura. La família Borrell la va comprar l'any 1325; Narcís, un membre d'aquesta família, es va casar l'any 1462 amb l'hereva de la masia Can Maduixer de Terrrassa. Aquestes dues famílies són protagonistes d'un fet mig llegendari: va sorgir una pugna per veure quina de les dues cases construïa una torre més esvelta; els de Cal Maduixer van guanyar l'aposta, i al ensems la construcció de la torre arruïna als Borrell.

L'any 1622, la propietat es va vendre al genovès Francesc Berardo el nom del qual és el que ha perdurat al llarg dels anys malgrat només la va posseir 26 anys.

L'any 1648 la va adquirir Joan Martí, de Barcelona.




Confiem que Sant Josep, sota quina protecció està la casa, vetlli per la bona marxa del negoci de restauració, que pel que llegíem, té tant en el excel·lent menú dels dies laborables, com en la carta – on em cridava l’atenció el comentari ‘ cuina intencionadament senzilla per saber que mengem ‘ - molt bona pinta.

miércoles, 14 de septiembre de 2016

DEL TEATRE I CINEMA GOYA AL TEATRE JOSEP ARMENGOL ROCA DE BELLPUIG.

El Teatre Armengol és un teatre de Bellpuig (Urgell) construït l'any 1947, batejat aleshores com Teatre Goya i reobert l'any 2003 després de vint anys tancat. El nom de Teatre Armengol el porta en memòria de l'antic promotor i propietari de la sala, Josep Armengol i Roca. Està situat a la plaça Ramon Folch, al carrer Isabel de Casanoves número 1.

Ens agradarà tenir noticia del lloc i data de naixement i traspàs de Josep Armengol i Roca a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Patrimoni Gencat ens en diu; edifici de grans proporcions molt proper al centre de la vila. La façana del teatre és resolta en tres cossos horitzontals i tota ella és en obra vista de totxos. Als dos cossos laterals hi ha dos flancs de totxana d'obra vista descrivint superposats rectangles voluminosos. Al cos central, entre pilastres adossades, s'hi obren tres portes damunt de les quals hi ha oberts finestrals perfectament ordenats. Aquestes pilastres adossades superiorment i a la part mitja de la façana sustenten un entaulament de cornisa elevada on s'hi pot llegir el rètol de "Teatre Armengol". Aquest cos central és rematat superiorment per una nova cornisa que s'adapta als diferents volums horitzontals, sobresortint lateralment i enfonsat centralment. La part superior de la façana és coberta per un frontó triangular.


El teatre consta dels espais següents: la platea (a doble alçada), l'amfiteatre (en voladís), el vestíbul, la caixa escènica i altres dependències auxiliars. La decoració interior és classicista.


La construcció d'aquest edifici data entre 1940-1949. Es tracta d'un equipament per activitats de lleure com projeccions cinematogràfiques i representacions teatrals que tenien un important pes en la vida sociocultural de Bellpuig.

L'arquitecte, Manel Cases Llamona, va néixer a Lleida el 1900 i el 1924 i el obtingué el títol d'arquitectura; el Valentí Pons Toujouse , autor del blog MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ em diu que va morir l'octubre de 1974 a Palma de Mallorca , la seva obra constructiva més fèrtil es concentra a Lleida i rodalia malgrat que l'arquitecte va participar també en obres a Barcelona i Palma.

martes, 13 de septiembre de 2016

The Sey Sisters. El regal de la Festa Major de Castellar del Vallès de l’any 2016

Actualment TOTS els mitjans d’informació a Castellar del Vallès estan sota el control de l’Ajuntament. Això vol dir que tant si discrepes, com si aplaudeixes, hauràs de passar el preceptiu ‘control’ de publicació.

Dit això, em reitero en l’enunciat del títol, les The Sey Sisters van ser el millor regal de la Festa Major de Castellar del Vallès de l’any 2016

Feia un xic de recerca d’aquestes i trobava :
http://www.theseysisters.com

https://fusiodesentits.wordpress.com/2011/08/21/the-sey-sisters-una-pinzellada-sobre-el-grup/

http://www.ednasey.com/bio-cxv

http://www.wiriko.org/africa-diaspora/no-somos-nuevas-catalanas/

Sota aquest nom s’amaga un espectacular trio de veus negres, un dels conjunts vocals més emblemàtics del moment. The Sey Sisters ens convida a viure un sentit viatge musical des del gospel fins la música africana; cants impregnats de profunda emoció sorgeixen de la lluita contra la injustícia, la defensa dels drets humans i l’esperança en el futur. Les riques harmonies, els cants a capella i les seves carismàtiques actuacions es combinen per fer reviure l’esperit i l’ànima gospel que canta per l’esperança d’una Àfrica més pròspera. The Sey Sisters, les veus de tres germanes cantant juntes, ens transmet el poder de la música que corre per les seves venes. Amb una agradable fusió de l’ànima gospel i de l’esperit africà, aquestes germanes de Ghana estenen les seves increïbles veus arreu del món, combinant el seu enganxós ritme i la seva energia contagiosa, la seva inspirant música i els seus atraients moviments, el seu inqüestionable talent i la seva verdadera passió. I en aquest viatge, se senten molt orgulloses d’estar acompanyades pel seu lleial i sense cap mena de dubte talentós músic: Albert Bartolomé, el piano i el saxo del qual harmonitzen màgicament les veus de les germanes Sey. I per això, aquest regal, les seves tres veus combinades, han aconseguit donar-los l’oportunitat de compartir escenari amb músics nacionals i internacionals, conegudes bandes i increïbles veus que han cregut, creuen i seguiran creient en el poder de la seva música. No ho faries tu?


Em comentaven pel facebook que son dels Hostalets de Balenyà. Osona.

Canten en angles/americà, i parlen perfectament el català i el castellà – fet que sorprenia a alguns espectadors que NOMÉS parlen castellà desprès de tota una vida entre nosaltres - ; la magnitud del seu èxit obligava a portar cadires d’altres llocs a l’esplanada del Palau Tolrà.

lunes, 12 de septiembre de 2016

DE QUAN LA POBRESA ES SOLUCIONAVA PER DECRET. CASA DE LA VILA DE BELLPUIG.

Em cridava l’atenció un rètol quasi esborrat a la façana de la Casa de la Vila de Bellpuig, a la comarca de l’Urgell, a la província de Lleida.


En recordava d’altres que pretenien fer el mateix.


I fins un que davant la constatació de la seva nul•la eficàcia anunciava l’import de la sanció.


Més enllà del GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA, i de la infinita corrupció de les elits politiques i econòmiques, la ‘presència’ del feixisme aquí i allà sens fa perceptible.

El proppassat 11.09.2016 molts catalans, alguns des dels carrers, altres des de casa, demanàvem un cop més a l’Altíssim, Senyor; allibera el teu poble !!!!

domingo, 11 de septiembre de 2016

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE CONCABELLA. ELS PLANS DE SIÓ. LA SEGARRA. LLEIDA. CATALUNYA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Ha costat – i continua costant – arreu de Catalunya, recuperar imatges relatives al ensenyament anteriors a la dictadura franquista. Cal recordar – ara que som al 80 AÑO TRIUNFAL – que la pretensió d’aquell regim criminal era la d’esborrar el passat, i situar la història del món al ‘quilòmetre zero’ a partir del Glorioso Alzamiento Nacional, el dictador assumia el paper d’un semidéu, i alhora que s’anul•laven – retroactivament lleis com les del divorci civil – s’escrivia una ‘Història de España’ que començava a la prehistòria de la humanitat, estava clar que el missatge -sobretot per als funcionaris públics- era fer desaparèixer qualsevol referència al passat que poses en dubte la naturalesa divina del sàtrapa, i dissortadament en aquest àmbit, tot continua ‘ atado y bien atado’.

L’Adrià Marquilles i Bernaus em feia arribar un email en el que em diu ;

Atenent la petició de l’Antonio Mora Vergés per col•laborar en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, publicat a la secció de Cartes al Director de la Veu de la Segarra,voldria aportar el meu gra de sorra en el que es refereix el meu municipi dels Plans de Sió,la Segarra.

En primer lloc felicitar l´autor per la iniciativa ja que estic d’acord ,com diu,en recuperar la memòria històrica d’aquests edificis que van ser font d’ensenyament per la ciutadania de l’època.

Crec que entès bé la crida i li puc dir que al meu municipi ,com suposo arreu, gairebé cada poble hi havia escola des dels inicis del segle XX. Començant primer en impartir classes en edificis particulars moltes vegades i posteriorment construir-ne de bell nou a partir de les demandes de més aules.

Els Plans de Sió, que té actualment uns 600 habitants en onze pobles, havia tingut en el cens més antic de 1880 uns 1.400 habitants (com es pot veure la davallada es ostentosa) i va arribar ha tenir cinc escoles totes en edificis públics i força dignes. Aquests edificis alguns daten del 1900,altres de més enrere,i altres del 1930, com la de Mont-roig que va ésser construïda gràcies a l’empenta del diputat i alcalde de Lleida, Humbert Torres i Barberà , que havia nascut en aquest poble el 1879.

Totes aquestes escoles actualment tenen altres usos i només es conserva activa i que sigui per molts anys la de les Pallargues, les altres: Hostafrancs, Concabella ,l ´Aranyó, i Mont-roig, poc a poc, van perdre alumnes i al inici dels anys ´70 del segle passat, amb la concentració escolar , van tancar definitivament.

No sé si els pot interessar aquestes dades. Si que els puc dir que des dels nous ajuntaments democràtics a partir del any 1979,els Plans de Sió ha servat amb entusiasme l’única escola municipal salvant-la de la desaparició. Tinc bastant documentació per extreure’n dades i jo mateix a títol personal, vaig escriure a la Veu de la Segarra uns quatre articles dedicats a l’ensenyament comarcal.

Així doncs repeteixo la meva felicitació aquest interès de recuperar la memòria història d’aquella època, i hem poso a la vostra disposició per ampliar qualsevol informació.

M’adjunta una fotografia de l’edifici que acollia l’escola de Concabella.


Defensem que no seria una despesa excessiva - som al país dels excessos, el que malgasta el fons de reserva de la Seguretat Social, destina milions d’€ cada any a sufocar els incendis forestals, i ni un cèntim a explotar aquests recursos de forma sostenible, i està cofoi d’ostentar el lideratge en el rànquing europeu de l’estultícia i la corrupció - confegir un panell informatiu per posar-lo en aquests edificis explicant que servien com escola en el període ---- . ----, això ultra ajudar a la recuperació de la memòria històrica, esvairia els ‘dubtes’ sobre la ‘catalanitat’ dels funcionaris i/o politics dels nostres consistoris. Als catalans, com a la dona del Cèsar se’ls demana que siguin honestos , i que ho semblin. Acostumo a mirar el ‘color polític’ del Ajuntament, i massa habitualment constato que en matèria de recuperació de la memòria històrica, son els de ‘casa’ els primers en no fer res.

Hem recuperat a https://issuu.com/1coneixercatalunya imatges de més de 1000 edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, època que no es pot relacionar ni amb l’educació ni amb la cultura ; insistim tossudament en que ens cal l’ajut de TOTHOM per recuperar la memòria històrica, el pas del temps ens juga a la contra, i la Democraciola que s’instituïa l’any 1978, no ha fet res per evitar-ho.

Fem la tasca de recollida d’imatges amb recursos propis – escassos com us podeu imaginar, quan es viu només d’una pensió pública del GOBIERNO DEL REINO DE ESPANA- per aquesta raó, m’adreço principalment a la ciutadania per recavar la seva col•laboració en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, agrairé la tramesa d’imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a la pàgina https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Us insistim - des del respecte - que passeu de l’admiració a la col•laboració, Catalunya us en deurà una, recordeu sempre que l’infern està empedrat de bones intencions.

Alguns lectors voldrien veure les publicacions en un llibre, des d’aquí esperono a qualsevol dels amics lectors a endegar un procés de crowdfunding per aconseguir el finançament necessari.

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA D’HOSTAFRANCS. ELS PLANS DE SIÓ. LA SEGARRA. LLEIDA. CATALUNYA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Ha costat – i continua costant – arreu de Catalunya, recuperar imatges relatives al ensenyament anteriors a la dictadura franquista. Cal recordar – ara que som al 80 AÑO TRIUNFAL – que la pretensió d’aquell regim criminal era la d’esborrar el passat, i situar la història del món al ‘quilòmetre zero’ a partir del Glorioso Alzamiento Nacional, el dictador assumia el paper d’un semidéu, i alhora que s’anul•laven – retroactivament lleis com les del divorci civil – s’escrivia una ‘Història de España’ que començava a la prehistòria de la humanitat, estava clar que el missatge -sobretot per als funcionaris públics- era fer desaparèixer qualsevol referència al passat que poses en dubte la naturalesa divina del sàtrapa, i dissortadament en aquest àmbit, tot continua ‘ atado y bien atado’.

L’Adrià Marquilles i Bernaus em feia arribar un email en el que em diu ;

Atenent la petició de l’Antonio Mora Vergés per col•laborar en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, publicat a la secció de Cartes al Director de la Veu de la Segarra,voldria aportar el meu gra de sorra en el que es refereix el meu municipi dels Plans de Sió,la Segarra.

En primer lloc felicitar l´autor per la iniciativa ja que estic d’acord ,com diu,en recuperar la memòria històrica d’aquests edificis que van ser font d’ensenyament per la ciutadania de l’època.

Crec que entès bé la crida i li puc dir que al meu municipi ,com suposo arreu, gairebé cada poble hi havia escola des dels inicis del segle XX. Començant primer en impartir classes en edificis particulars moltes vegades i posteriorment construir-ne de bell nou a partir de les demandes de més aules.

Els Plans de Sió, que té actualment uns 600 habitants en onze pobles, havia tingut en el cens més antic de 1880 uns 1.400 habitants (com es pot veure la davallada es ostentosa) i va arribar ha tenir cinc escoles totes en edificis públics i força dignes. Aquests edificis alguns daten del 1900,altres de més enrere,i altres del 1930, com la de Mont-roig que va ésser construïda gràcies a l’empenta del diputat i alcalde de Lleida, Humbert Torres i Barberà , que havia nascut en aquest poble el 1879.

Totes aquestes escoles actualment tenen altres usos i només es conserva activa i que sigui per molts anys la de les Pallargues, les altres: Hostafrancs, Concabella ,l ´Aranyó, i Mont-roig, poc a poc, van perdre alumnes i al inici dels anys ´70 del segle passat, amb la concentració escolar , van tancar definitivament.

No sé si els pot interessar aquestes dades. Si que els puc dir que des dels nous ajuntaments democràtics a partir del any 1979,els Plans de Sió ha servat amb entusiasme l’única escola municipal salvant-la de la desaparició. Tinc bastant documentació per extreure’n dades i jo mateix a títol personal, vaig escriure a la Veu de la Segarra uns quatre articles dedicats a l’ensenyament comarcal.

Així doncs repeteixo la meva felicitació aquest interès de recuperar la memòria història d’aquella època, i hem poso a la vostra disposició per ampliar qualsevol informació.

M’adjunta una fotografia de l’escola d’Hostafrancs, reconvertida avui en biblioteca pública


Defensem que no seria una despesa excessiva - som al país dels excessos, el que malgasta el fons de reserva de la Seguretat Social, destina milions d’€ cada any a sufocar els incendis forestals, i ni un cèntim a explotar aquests recursos de forma sostenible, i està cofoi d’ostentar el lideratge en el rànquing europeu de l’estultícia i la corrupció - confegir un panell informatiu per posar-lo en aquests edificis explicant que servien com escola en el període ---- . ----, això ultra ajudar a la recuperació de la memòria històrica, esvairia els ‘dubtes’ sobre la ‘catalanitat’ dels funcionaris i/o politics dels nostres consistoris. Als catalans, com a la dona del Cèsar se’ls demana que siguin honestos , i que ho semblin. Acostumo a mirar el ‘color polític’ del Ajuntament, i massa habitualment constato que en matèria de recuperació de la memòria històrica, son els de ‘casa’ els primers en no fer res.

Hem recuperat a https://issuu.com/1coneixercatalunya imatges de més de 1000 edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, època que no es pot relacionar ni amb l’educació ni amb la cultura ; insistim tossudament en que ens cal l’ajut de TOTHOM per recuperar la memòria històrica, el pas del temps ens juga a la contra, i la Democraciola que s’instituïa l’any 1978, no ha fet res per evitar-ho.

Fem la tasca de recollida d’imatges amb recursos propis – escassos com us podeu imaginar, quan es viu només d’una pensió pública del GOBIERNO DEL REINO DE ESPANA- per aquesta raó, m’adreço principalment a la ciutadania per recavar la seva col•laboració en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, agrairé la tramesa d’imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a la pàgina https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Us insistim - des del respecte - que passeu de l’admiració a la col•laboració, Catalunya us en deurà una, recordeu sempre que l’infern està empedrat de bones intencions.