havíem fet en col·laboració l’Odo
Arranz Arlanzón, i l’Antonio Mora Vergés, una publicació en la que recollíem que segons la tradició, l'ermita de Santa Caterina fou fundada l’any
1392 per tres monjos de Montserrat, Bartomeu Cabotes, Pere Trasió i Berenguer
Desguell, que marxaren del monestir per desavinences amb els seus superiors,
arrel del període de crisi viscut entre 1378 i 1417 per l’Església catòlica
, designat com a Cisme d’Occident. Els
monjos van acordar amb la Universitat (nom que es donava en aquell temps a
l’Ajuntament) que, a la seva mort, l’ermita passés a ser propietat municipal
Els frares
haurien dedicat l'ermita a Santa Caterina, i a ells es deuria doncs la
construcció del primitiu edifici, que correspon a l'actual nau de l'església
(Segles XIV-XV).
Majourie Metami, publica “ la Llegenda de Santa Caterina”, i unes imatges
que identificaria més com barraques de pedra seca, que com capelles.
El seu text diu que hi ha una
llegenda que explica com va començar la història de Santa Caterina. Fa molts
anys un pastor de Torroella va trobar una imatge amagada entre els matolls i
roques. El poble va decidir que calia guardar-la i venerar-la en una capella en
el mateix lloc on s’havia trobat. La primera capella.
Al cap d’un temps va desaparèixer la imatge i més tard la trobaren un xic
més amunt del camí. Deduint que Santa Caterina preferia estar en aquell lloc
més enlairat li van aixecar una segona capella.
Fos com fos la història es torna a repetir. La imatge abandona el seu lloc
i apareix més tard un xic més amunt. Se li torna a fer una tercera capella més
gran i alta que les altres per venerar-la i guardar-la. Però malauradament una
nit de tempesta hi va caure un llamp foradant el sostre. La imatge va marxar
espantada deixant-hi una petjada en una roca. Al cap de molt temps la imatge
torna a aparèixer per casualitat a la vall Gran. Es feu una gran festa i s’hi
construir una nova capella en aquell lloc recòndit i llunyà, aïllat entre
muntanyes i al costat d’una font. Passat cert temps i veient que Santa Caterina
no es movia d’aquell paradís, uns frares de Montserrat hi van construir una
magnífica ermita. I des de llavors se’n diu la vall de Santa Caterina.
El Josep Riera Torrent, discrepa i exposa que segons Andreu Sàbat (Torroella de
Montgrí, l’Empordà jussà, 1608 - 1676), que va escriure la història de Santa
Caterina i de la seva casa i ermita, la llegenda (segons ell, història) és molt
més llarga i curiosa.
Ei pastor es trobava guardant, un dia de ple estiu, el seu remat a la vall,
a l'emplaçament actual de l'ermita, quan s'adonà de un resplendor que sortia de
dins una diminuta cova situada a sota la actual capellà coneguda, avui, com a
la capella dels enamorats; s'hi atansà i veié com el resplendor era produït per
és daurats del vestit de una imatge de alabastre que hi avia dins la cova en
ser batuts pels raigs del sol que hi penetrant, imatge per tothom ignorada.
El pastor, admirat pel prodigi, deixà el ramat i baixà corrents a la vila
per comunicar la nova al rector. El rector, un cop assabentat, amb els altres
clergues i prohoms de la vila , pujaren
fins a la vall per comprovar la veracitat del relat; en arribar al lloc
comprovaren que tot era com el pastor havia relatat, examinaren la imatge i
veieren que es tractava de una imatge de Santa Caterina amagada en aquell lloc
en temps de la invasió sarraïna.
Mentre el pastor es tornava a fer càrrec del ramat i alguns dels testimonis
es quedaven fent guàrdia a la imatge, el rector i la resta baixaven a la vila
per organitzar la processó que havia de traslladar la imatge fins a la
parròquia.
En arribar la imatge al temple parroquial, fou col·locada en una capella lateral
per ser-hi venerada.
Així quedà la cosa fins que un dia, en arribar el campaner a l'església per
el toc d'oració, veié, amb astorament, que la imatge havia desaparegut,
comunicà la nova al rector i aquest a les autoritats civils. Tothom cregué que
es tractava d'un robatori, motiu per el qual decidiren de mantenir els portals
de les muralles tancats per impedir la sortida de cap carruatge sense ser
prèviament registrat, a fi de evitar la sortida de la imatge de la vila.
Aquell mateix matí sortí, pel portal de Santa Caterina, un home, amb la
magallina a coll, per anar a treballar, la vinya que tenia a la vall i, en
arribar a l'indret a on avui trobem la primera capella, veié, admirat, la
desapareguda imatge en aquell lloc. En lloc de arribar a la vinya tornà a la
vila per assabentar-ne a les autoritats, que decidiren que la Santa volia ser
venerada a la muntanya i no pas a la vila, essent aquest l'origen de la primera
capella.
Al cap de un temps, desaparegué de la primera capella i aparegué un xic més
amunt; les autoritats cregueren que la primera capella era en lloc massa
recòndit i decidiren edifica-n una de nova en el lloc a on ara la trobaren,
lloc molt més visible des de la vila.
Passat un cert temps, desaparegué de la segona i aparegué un xic més amunt.
La interpretació que se'n feu: la Santa vol ser venerada en una capella més
espaiosa.
Al cap de poc, després d'haver haver deixat una petjada en una pedra de
l'interior de la tercera capella, desaparegué d'aquell lloc per aparèixer sobre
mateix de la balma a on fou trobada per primera vegada. Fou aquí, doncs
edificada la quarta capella, car interpretaren que volia ser venerada en el
mateix indret a on primer és deixà veure.
Passat un temps, veient que d'aquí no és movia, en arribar els monjos de
Montserrat, aquí li dedicaren la nova ermita.
De fet, en les tres primeres capelles, fins a finals del segle XIX o
principis del XX, hi havia una imatge d’un apòstol a cada una, i el dia de la festa de la Santa eren
adornades amb flors i ciris. És per això que encara avui aquest camí és conegut
com a camí dels Apòstols
Mossèn Josep Maria Viñolas Esteva, publicava els Goigs d’aquesta
ermita/santuari:
https://algunsgoigs.blogspot.com/2016/10/goigs-santa-caterina-verge-i-martir.html
Josep Masó i Prim, publicava Els miracles de Santa Caterina
https://emporion.org/els-miracles-de-santa-caterina/?fbclid=IwAR1CJajo_RYYP3XqlTgf9mzFYu6QbeQuDkD_1DKNVj2RIiVK7UUFzqk8bR4
Patrimoni Gencat no fa esment de les llegendes que publicaven el Josep Riera Torrent, i Majourie Metami.
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=7488
L’enciclopèdia sembla recolzar la tesis de Patrimoni Gencat.
https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0058915.xml
