L'ABRAÇADA DE L'OS

Recordava haver-ho llegit; en el món dels esquimals del segle XX, potser només de la primera meitat d’aquella centúria, quan aquest poble encara vivia una existència nòmada per les immensitats gelades, comptant únicament amb trineus tirats per gossos, armats amb algun fusell, i sobretot – potser d’aquí els ve nom, oi ? – amb “armes blanques” , com ganivets, punyals, dagues ,....... es considerava “ normal “que els ferits greument , els malalts desdonats i/o els vells dèbils, quan es veien ossos blancs, s’acomiadessin del grup i els anessin a trobar. Ja pots amic lector imaginar-te l’escena, oi ?. L’os blanc quan els veia apropar-se intentava foragitar-los, grunyint i exhibint el seu gran cos, finalment davant la seva persistència, els acollia, oberts els seus forts braços, i els abraçava amb el el resultat previst i previsible ; una mort alhora que ràpida i simple, càlida i “ humana” !.

Avui en aquest racó d’occident els ossos son animals rars, i dels greument ferits, els malalts desdonats i/o els vells dèbils, se’n ocupen – quan existeixen – les anomenades “ Unitats de Cures Pal•liatives “ conegudes també com “ Clíniques del Dolor”. No s’acostumen els comiats del grup, i la mort ha deixat de ser ràpida , simple, càlida i sobretot “ humana” !.

Imagino que també en el mon gelat, el “ progrés “ amaga la mort darrera d’aquesta mena d’eufemismes. Altrament els ossos blancs , entre els efectes derivats de l’alteració climàtica, i la massiva presència de persones - amb la inevitable quota de deixalles no degradables - en el seu medi natural, ho tenen complicat, molt complicat per sobreviure, o en la fraseologia del darrer feixisme, el sistema ja no pot garantir la seva sostenibilitat.

Desconec – encara- la resposta de la eterna pregunta, Quo Vadis ?; tinc però clar, que la mort és el darrer acte de la vida, i que ens cal tornar a integrar-lo dins el cicle vital. Com a grup ens omplim de joia en ocasió d’un naixement, o fins un casament, i també com a grup ens hauríem de poder acomiadar dels greument ferits, els malalts desdonats i/o els vells dèbils, en quina companyia hem fet un tram - sovint el millor - del nostre camí, que també indefectiblement ens portarà fins a la mort.