Al voltant de l’església hi ha el fossar.
La comarca del Pla de l'Estany va ser creada l'any 1988, això pel que fa a la documentació de patrimoni històric i/o artístic, ha tingut uns efectes catastròfics, dels que el poble de Parets d’Empordà, dividit en dos barris, Parets de Dalt i Parets de Baix, que es troba situat a la part septentrional del terme de Vilademuls , dins un meandre del Fluvià, n’és una tristíssima evidencia :
No apareix a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?autor=&denominacio=®istre=&adreca=&poblacio=Vilademuls
Ni se’n troba cap referència a :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Vilademuls
L’enciclopèdia catalana recull que Parets apareix documentat des del 844.
El nom de Parets d’Empordà és un nom modern, antigament s’anomenava senzillament Parets i, de vegades, Parets de Besalú. Era de la baronia, després batllia, de Vilademuls.
Durant els segles XIV i XV van tenir senyoria directa a Parets els monestirs de Sant Pere de Camprodon, el Sant Sepulcre de Palera i Santa Maria de Roses, a més d’algunes famílies nobles.
L’església parroquial de Santa Llogaia és documentada el 995 en una permuta d’un alou situat en aquesta parròquia, feta per Gistrimir i Sunyer, abat de Santa Maria de Roses ( sanctae Leocadia... in villa quae dicunt Parietes); el 1019 apareix citada en la dotació de la canònica gironina.
Havia tingut com a sufragània l’església de Galliners.
L’edifici actual és del segle XVIII, ja que l’antic va ser enderrocat durant la guerra del Francès.
A la pàgina de l’Ajuntament de Vilademuls, en relació a aquest temple trobava; la primera referència a l’església és del 29 de setembre de 958 en el testament del clergue Adalbert.
L’any 1019 en la relació de donacions que la comtessa Ermessenda i el comte Berenguer feren al bisbe Pere Roger de Girona, hi ha l”‘ecclesiae Sanctae Leocadiae de Parietibus“.Es tractava, per tant, d’una església dedicada a santa Llogaia, era petita i d’estil romànic. Al mur sud de l’actual, s’hi poden distingir restes de l’antic campanar d’espadanya. Aquest temple va ser destruït pels francesos amb motiu de les diverses invasions per les terres de l’Empordà, el Principat de Catalunya, i el REINO DE ESPAÑA, als segles XVII i XVIII. Cal tenir present que, amb ocasió de la guerra gran (1793-1795), la frontera franco-hispànica va ser delimitada durant un temps pel riu Fluvià.
L’edifici actual és obra del segle XVIII. És més gran que la primitiva església romànica i orientada en sentit oposat, puix que l’absis mira a ponent.
Fins a l’any 1936 es va conservar una talla de la verge titular, santa Llogaia, que presidia un impressionant altar copiat del de sant Narcís de Girona. També hi havia un retaule de la Marededéu del Roser en una capella lateral. Encara es conserven les talles de sant Domènec i de santa Caterina de Siena. L’esmentat retaule era daurat, fou construït el 1769 i havia estat regalat per la família Batlle. Enfront, a la dreta, a la capella fonda o del Santíssim, s’hi aixecava un artístic altar neoclàssic amb columnata greco-romana amb una Verge dels Dolors, piadosíssima, obra d’un notable tallista que havia costejat la família Geli. Al paviment hi havia diferents sepultures: davant la pila baptismal la d’un rector procedent de la casa Geli; en el passadís central la d’un altre rector originari de la casa Mota junt amb el seu pare, notari de Bàscara; la gentilícia de la casa Batlle i més amunt, de costat sota els escalons del presbiteri, la de dos rectors també de Parets, oncle i nebot, procedents de les cases Medinyà i Moresch; i més a l’esquerra també sota el presbiteri, la tomba gentilícia de la casa Comte. La parròquia, a més de bonics altars i una rica dotació d’aranyes i llànties, posseïa ornaments i joies valuoses: una creu processional de plata de notables dimensions, una rica custòdia, bacines i veracreu, crismeres i petxina de batejar, igualment de plata, així com uns artístics encensers també de plata que el canonge de Girona Isidre Geli deixà en testament a la seva parròquia originària de Parets.
En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, 18.07.1936 es destruí enterament l’interior de l’església.
Passat el conflicte pel•lis es reconstruí l’altar major aprofitant les peces d’una columna del segle XVII procedents de l’antiga sala de la casa Geli, i es pogueren salvar la veracreu, la bacina de plata, l’arxiu parroquial i riquíssims ornaments del segle XVIII que recorden l’esplendor de la parròquia.
http://www.vilademuls.cat/el-municipi/parets-demporda/
http://www.plaestany.cat/les-arees/educacio-i-cultura/cultura/fons-imatges
L’any 2017 ja fa més anys que vivim sense ‘ el sàtrapa’, que a sota seu; poques persones – en percentatge – recorden la dictadura, malgrat això, s’ha fet POC o RES per corregir la feina ‘destructiva’ duta a terme en aquell període ‘negre’ per la història de la humanitat en general i de Catalunya en particular.
Presumir de català i de demòcrata és senzill, exercir d’una i altra cosa, ja és farina d’un altre paner.
Els catalans hem de recordar en tot moment que , QUI PERD ELS SEUS ORÍGENS, PERD LA SEVA IDENTITAT.
gracias m'ha servit molt
ResponderEliminar