Retratava la façana de Sant Feliu de Lluelles, al terme de Montmajor, a la comarca del Berguedà, el Mapa de patrimoni ens diu que és una església d'una sola nau rectangular amb presbiteri quadrat i amb la porta oberta al mur de ponent de l'edifici. Reprodueix el model característic del barroc rural, amb un campanar de torre quadrada bastit a migdia, prop del presbiteri i amb obertures d'arc de mig punt i balustrada. La porta és allindada i la llinda presenta una motllura semicircular al centre en forma de petxina amb la inscripció: any 1773 a la llinda. Sobre la porta hi ha un ull de bou circular.
Quan al topònim ens diu el diccionari català valència balear; (lluella). f. 1. terreny dur, grisenc, mesclat de terra i de pedra, i que en cavar-lo fa llenques.
L'interior és arrebossat, cobert amb voltes d'aresta i amb petites capelles laterals obertes a la nau. És advocada a Sant Pere i Sant Feliu, i conserva un retaule neoclàssic centrat amb les imatges dels dos sants.
Fotografia del interior de Jordi Contijoch Boada
A pocs metres de l'església hi ha les ruïnes d'una anterior construcció, possiblement la primitiva església romànica. L'església es troba formant part d'un conjunt amb la rectoria (o mas de Sant Feliu) i el mas de can Batlle. La rectoria és un edifici senzill de planta rectangular amb la façana tancada per un baluard. Conserva tres llindes amb inscripcions que fan referència a diferents rectors del segle XVIII: una en la que el nom del rector no es distingeix i la data 1717; "Lo Rt. Pau Postils Pr. 1720"; "Rovira Rector 1796". La casa can Batlle conserva llindes a les finestres posteriors amb les dates: 1671; 1857 R.O.P.I.P.; i a la façana principal una llinda de finestra amb la data 1757. La casa està construïda a continuació de la rectoria i formant mitgera amb aquesta.
L'actual església no conserva cap element del seu passat romànic (únicament restes de ruïnes a prop), les referències documentals del segle XI permeten confirmar l'existència d'un primer edifici d'aquest estil. L'any 1043 Gersén i el seu fill van vendre a Arnau i la seva muller la torre del Quer (ipsa torre de ipso Quer), al terme de Navès, a la Vall de Lord; un dels límits d'aquesta venda era l'església de Sant Feliu de Lluelles (Sancto Felice). Uns anys més tard, la mateixa torre i el seu alou eren cedits per Arnal Dalmau i la seva muller a l'església de Santa Maria de la Seu d'Urgell i a la seva canònica, i una vegada més l'església de Sant Feliu era esmentada com a límit. L'església de Sant Feliu era parroquial, car l'any 1312 la visita al deganat de la Vall de Lord en confirmà la seva categoria. El segle XVIII mantenia les funcions parroquials i tenia com a sufragània les esglésies de Sant Martí de Tentellatge i Santa Maria de Preixana, formant part de l'oficialat de Solsona. A finals del segle XVII i incis del XVIII, l'edifici romànic fou substituït per l'actual construcció barroca i es vincula a Tentellatge.
Com a dada curiosa cal esmentar que Mn Marc Rovira, rector de Sant Feliu de Lluelles, fou testimoni de la fortificació del massís de Busa durant la guerra napoleònica, així com dels moviments del general Lacy a la zona. Recollí les seves observacions en un llibre: "Breu notícia de las coses més notables que han passat, especialment des del any 1790 en avant". El document original ha desaparegut i es conserva la transcripció que va fer Mn. Joan Serra i Vilaró a l'Arxiu Comarcal de Solsona (LLORENS I SOLÉ, A., 1981)
L’accés, es fa per pistes de terra, Montmajor té un terme de 76,5 km², i una població a darreries de l’any 2016 de 471 habitants, el sostre demogràfic s’assolia al cens de 1857 amb 1.239 ànimes. En la nostra recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, trobava referències únicament de l’escola propera a l’església de Sant Sadurní de Montmajor, i la de la rectoria de Sant Esteve del Pujol de Planés. Mes enllà de l’evidencia de que a Catalunya l’església catòlica s’implicava en l’educació de la quitxalla - el mot ‘escolà’ té entre nosaltres un doble significat, “ el que va a escola”, i també “ persona que ajuda al sacerdot a l’altar en les celebracions litúrgiques” - , sou pregats de fer-nos arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com , imatges i dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista al terme de Montmajor, a la comarca del Berguedà, a la província de Barcelona, i a Catalunya tota.
L’inefable Pablo Casado Blanco (Palència, 1 de febrer de 1981) afirmava erròniament, imputant-li al President màrtir, Lluís Companys i Jover (el Tarròs, Tornabous, l'Urgell, 21 de juny de 1882 - Castell de Montjuïc, Barcelona, 15 d'octubre de 1940), l’acció feta per Francesc Macià i Llussà (Vilanova i la Geltrú, el Garraf, 21 de setembre de 1859[1] – Barcelona, 25 de desembre de 1933) quan el 14 d'abril de 1931 des del balcó del Palau de la Generalitat de Catalunya, va proclamar la República Catalana, que Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, la Selva, Girona, 29 de desembre de 1962) tindria el mateix final que Lluis Companys Jover. Recordem que va ser lliurat per les autoritats franceses del govern de Vichy, a les forces d’ocupació alemanyes, que el traslladaven fins a la frontera on se’n feien càrrec els militars colpistes que havien fet caure la II República.
A Carles Puigdemont i Casamajó, el tenen a Barcelona, i la seva peripècia vital s’assembla més a la de Francesc Macià i Llussà, amb l’obvietat de que Carles Puigdemont i Casamajó és – encara – un home jove.
Pablo Casado Blanco (Palència, 1 de febrer de 1981, ) s’excusava per la seva manca de formació històrica, això, malgrat que segons la seva biografia té estudis superiors.
El temps ens ho dirà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario