El lloc va pertànyer a Poblet fins a l'exclaustració de la comunitat (1835) i, seguidament, fou agregat al comú de Vallbona, però no va pertànyer mai a la baronia. El motiu de la constant despoblació d'aquest llogaret, està relacionat amb la desamortització del Tallat i les seves terres; de cop es va privar amb plena consciència, i ‘mala voluntat’ als veïns dels guanys que obtenien per l'explotació secular, de la ramaderia, del carbó i la llenya, en els tres-cents jornals de bosc de l'heretat del Tallat. El fet de tractar-se de catalans, aleshores – i ara – fa que als governs d’Espanya se’ls permeti qualsevol injustícia.
Llegia de la seva església, inicialment dedicada a Sant Andreu,i més endavant també a Sant roc, que és originalment romànica, de línies cistercenques, amb una magnífica espadanya.
Era sufragània de la de Rocallaura i en prové una imatge de Sant Andreu de l'escola de Cascalls (segle XIV), conservada al Museu Diocesà de Tarragona.
Quan a la descripció trobava : edifici d'una sola nau sense absis diferenciat i coberta amb volta de canó de perfil lleugerament apuntat.
L'absis és precedit per arcs presbiterals. Hi ha unes impostes que divideixen els murs laterals com una única i sòbria decoració arquitectònica del temple de clara inspiració cistercenca per la seva puresa i simplicitat de línees. Té una teulada amb coberta a dues aigües. L'absis és llis i al seu lateral s'hi allotja la sagristia de reduïdes dimensions. A l'extrem oposat de l'absis s'hi troba el cor.
Exteriorment la façana s'obre a un dels laterals de l'església amb un arc de mig punt adovellat. Per damunt d'aquesta senzilla porta llueix un elegant rosetó de clara inspiració gòtica.
L'església té una última obertura a l'exterior amb una petita finestra oberta al bell mig de l'absis en forma de petit arc de mig put i doble esqueixada.
Quedava astorat per la visió horrible que obtenia en pujar fins al turó del cementiri per retratar el campanar. Entenia aleshores la visió inicial; Déu s’havia complagut en les tasques de recuperació de l’església, en idèntica proporció al enuig que el que veia em provocava a mi.
Retornàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés a Rocallaura amb una forta sensació d’opressió al cor.
No hay comentarios:
Publicar un comentario