ARÇA f.
Romeguera, planta del gènere Rubus (Rosselló); cast. zarza Vols evitar una arça, ton peu una flor palciga, Berga MT 49. S'esgarrapant els clavillars pels argelachs y les arses, Casaponce Contes 98.
ARÇ m.
Planta espinosa de diverses espècies dels gèneres Crataegus, Lycium, Prunus, Rhamnus i Cotoneaster (Cat., Maestrat). Agabellant-los d'arsos y romaguera ab rapes, Atlàntida, ix.
|| 1. Arç blanc: planta de la família de les pomàcies: Crataegus oxyacantha L.; cast. majuelo, espino albar. És un arbust de dos a tres metres d'altària, de branques espinoses, fulles pinnatilobades cuneïformes, verdes per cada cara, de nervació transparent; flors blanques o color de rosa, amb els lòbuls del calze ovato-acuminats, reflexos i glabres; fruit globulós o ovoide, de 6 a 9 mm. de diàmetre, vermell, insípid, amb dos o tres pinyols. A Catalunya té el mateix nom vulgar i abunda molt més la subespècie o varietat Crataegus monogyna Jacq., que es fa pels bardissars, marges i torrents de tot el país, i es diferencia de l'espècie típica principalment per tenir les branques joves freqüentment piloses, les fulles pinnatipartides o pinnatífides, d'un verd més pàl•lid per sota que per sobre, i de nervació opaca, els lòbuls dels calze lanceolato-acuminats, i el fruit amb un sol pinyol (Flora Cat. ii, 314-315).
|| 2. Arç negre: planta de la família de les amigdalàcies: Prunus spinosa L.; cast. endrino (per la descripció i dibuix, V. aranyoner).
|| 3. Arç negre: planta de la família de les ràmnies: Rhamnus lycioides L.; cast. espino negro. Arbust espinós, de 0'60 a 1'20 m. d'altària, dret, ramificat, amb les branques obertes, negroses; amb les fulles fasciculades, linears, obtuses, enteres, glabres; amb les flors quasi sempre hermafrodites, fasciculades, i els fruits globulosos, negres quan són madurs (Flora Cat. ii, 13).
|| 4. Arç de tanca (o de tanques): planta de la família de les solanàcies: Lycium europaeum L.; cast. cambronera. És un arbust que es fa d'un a tres metres d'altària, de branques molt espinoses amb pues curtes i robustes; té les fulles d'un verd grisenc, un poc carnoses, oblongues-lanceolades, obtuses o subagudes, llargament atenuades a la base; les flors són blanquinoses o rosades, breument pedunculades, de calze molt curt amb cinc dents, corol•la llarga com quatre o cinc vegades el calze, i estams sortits; els fruits són subglobulosos, vermells o de color de taronja.
|| 5. Arç soterrani (Olot), o arç (Viladrau): planta de la família de les pomàcies: Cotoneaster pyracantha Spach.; cast. espino de coral. És un arbust d'un a dos metres d'altària, molt ramificat, amb les branques espinoses; té les fulles el•líptiques, curtament peciolades, coriàcies, fistonades, persistents; les flors són blanques, en corimbes composts, multíflors, espessos, amb els peduncles pubescents, calze pubescent, lòbuls curts i triangulars, i pètals trasovats, còncaus, enters; el fruit madur és vermell, globulós, glabre, persistent fins a la primavera, í té cinc pinyols (Flora Cat. ii, 316).
Cult. pop.—a) Al Pallars planten arços per formar els tancats divisoris dels trossos de terra (Isil). A Calaf, beneeixen arços i els planten a les vinyes i camps de conreu, per defensar-los de les pedregades. A l'Alt Maestrat els masovers empren la fusta d'arç per fer bastons. Els fruits, bullits amb aigua o en vi, s'empren per curar la sarna dels animals.—b) «Pel març, la cabra a l'arç» (Ripoll, Guimerà).
Fon.: áɾs (per tota Catalunya i el Maestrat).
Sinòn.:— || 1: cirerer de pastor, cireretes del bon pastor, garguller;— || 2: aranyoner, escanyagats, endrina, garanyoner, prinyoner, prunyoner, pruneller, pruner bord, pruner salvatge;— || 3: alicantins, arçot, escurnoi, espí negre;— || 5: pometes del díable.
Etim.: probablement d'origen pre-romà, emparentat amb el basc arte, ‘alzina’; en castellà hi ha la forma arte com a nom de plantes espinoses, i en mossàrab es troben formes procedents d'un tipus *artĕa (que és també el que es mostra en el cat. ross. arça: cf. Corominas DECast, i, 293). Una altra teoria atribueix a arç origen llatí, considerant-lo derivat postverbal d'un *ex-sartiare (de *ex-sartum), cosa que sembla excessivament complicada (cf. H. Meier en Rom. Forsch. lxv, 258-259, i G. De Diego en RFE. xlii, 1-18).
El topònim doncs, faria relació a l’abundància en aquest indret d’aquestes especies.
Pel que fa a l’esglesia, la descripció tècnica ens diu : Construcció romànica del segle XII, de planta petita amb volta de canó apuntada i absis semicircular al costat de llevant, amb cornisa i finestra central de línies senzilles. La porta d'accés primitiva és a migjorn i està formada per un arc de mig punt, actualment cegada. L'entrada actual es fa per la banda de ponent, on s'afegí al segle XVI o XVII un porxo amb teulat a dues aigües. Sobre aquesta façana oest s'assenta el campanar d'espadanya de dos ulls, amb campanes datades, respectivament, del 1733 i del 1761. al nord, adossada al mur del temple, hi ha l'escala de pedra que mena al campanar.
El lloc i la vall són documentats des del 937. Consta que Sant Valentí de Salarça fou consagrat l'any 1168 per Ponç de Monells, bisbe de Tortosa i abat del monestir de Sant Joan de les Abadesses, monestir que tenia la jurisdicció de la vall de Salarsa , l'any 1362, apareix depenent de la parròquia de Beget. Centra un veïnat de masies disseminades (13 h el 2005), entre les quals tenen interès arquitectònic el Ricard, Can Surroca (amb la capella de la Puríssima) i el Beç, aquesta darrera una de les habitades
En el decurs de l'any 1977 es van fer obres de restauració per tal d'evitar les humitats que amenaçaven la volta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario