Em recordava el meu interlocutor que en totes les feines - per simples i senzilles que fossin- si el treballador/a es sentia implicat hi havia un possible recorregut ascendent :
Si hom feia de cambrer en un restaurant, podia aspirar a ser en algun moment del futur el Maître.
Si treballava en el sector tèxtil – avui quasi desaparegut al Regne d’Espanya – i s’aplicava, podia assolir la categoria d’encarregat, majordom, contramestre ,....
En el sector de la construcció els manobres aspiraven a ser uns paletes de primera.
Els mecànics ,...
Les ‘cosidores de peces’, amb els anys i l’experiència assolien la categoria de cuidanta [ paraula tècnica, que no es recull a l’enciclopèdia de Barcelona ]
Sempre hi ha hagut persones que treballen per viure, i no tenen cap aspiració ‘professional’ i accepten encantats fer el mateix durant tota la vida.
Les perspectives futures ens dibuixen un escenari sinistre, en el que s’aplicarà amb el màxim rigor el taylorisme, que consisteix en la divisió de les tasques dels processos de producció, i que suposa l'aïllament del treballador. Això facilita la imposició d'un salari variable, que es justifica en el valor proporcional que l'obrer afegeix al procés.
Aquesta forma d'organització industrial té – suposadament - la finalitat d’augmentar la productivitat i evitar el control dels obrers sobre el seu temps de treball. És allò ‘ tant progressista ‘d'aplicar mètodes científics, d'orientació positivista i mecanicista, a l'estudi de la relació entre l'obrer i les tècniques modernes de producció industrial, amb la finalitat de maximitzar l'eficiència de la mà d'obra i de les màquines i eines, mitjançant la divisió sistemàtica de les tasques, l'organització racional del treball en els seus processos i seqüències, i el cronometratge de les operacions, més un sistema de motivació amb el pagament de primes al rendiment, suprimint qualsevol improvisació en l'activitat industrial.
Recordeu les parts d’una bicicleta ?.
Doncs al capdavall, l’única peça essencial son cadascuna de les baules que formen la cadena; podem anar amb un plat únic, amb un pinyó únic, fins sense seient, per descomptat amb un manillar molt senzill i/o fràgil, i sense frens. Si es trenca una baula el viatge s’ha acabat.
L'enginyer Frederick W. Taylor ja ho sabia; com també dissortadament que les baules no tenen cap sentiment de ‘classe’, ni el més petit sentiment solidari les unes amb les altres.
Potser és l’hora de canviar tot això, oi ?
No hay comentarios:
Publicar un comentario