Com una gran part dels divendres els membres de la nostra colla, l’Àngela, la Rosa el Lluís i el Miquel ens vam aixecar d’hora i sense plorar, per fer una nova sortida. La nostra intenció era aprofitar aquests darrers dies del mes de setembre per aproximar-nos al Pirineu. Ens semblà que les condicions atmosfèriques són més propicies.
També volíem conèixer una part de la nostra terra, la Cerdanya francesa de la que malauradament vam quedar marginats pel Tractat del Pirineu de l’any 1659 signat per Felip IV.
A dos quarts de 7 ens va reunir per sortir de Berga en cotxe en direcció a Puigcerdà. Vam travessar la frontera per la Guingueta d’Ix (Bourg-Madame), continuarem el viatge en direcció a Sallagosa i Montlluís. En la rotonda d’entrada a Montlluís hi ha molt ben senyalitzada la direcció per arribar fins els estanys de les Bolloses. Aproximadament fins al primer llac uns 90 quilometres.
Durant els mesos de juliol i agost les autoritats franceses no deixen arribar amb cotxe particular fins el llac. Tenen muntat un servei de navetes (autocars) que traslladen els excursionistes (randonneurs, queda bé així en francès) fins el refugi, cobrant és clar. En aquest món, si no és a canvi del vil metall, pocs serveis hi ha de franc.
Vam aparcar el cotxe a la zona indicada, sota la presa de l’estany de les Bolloses. El mur de ciment ens imposà només el pensar en la quantitat d’aigua que manté retinguda. Vam agafar els estris, motxilla i pals, i vam començar el primer tros de camí que ens aproximà al Hotel de les Bones Hores.
Davant l’hotel, comença , assenyalat per un grup de pedres, el camí per fer el recorregut, ja afamats per la matinera sortida i el viatge, abans de cremar calories vam decidir sumar-n’hi unes quantes més.
Davant nostre el llac i tot un reguitzell de piragües inflables per fer la delícia dels afeccionats a l’esport nàutic. Precisament a nosaltres, gent de terra endins, l’aire fresc i la visió de l’aigua, també freda, no ens inspirava gaire l’esperit.
La nostra caminada era visitar la vessant oriental del Carlit que forma part del circ glacial on s’origina el riu Tet.
Després d’esmorzar vam iniciar la ruta que com tots els camins de muntanya s’inicien pujant. Arrels i pedres van ser els nostres companys de viatge durant una estona fins arribar a la petita paret que com gats vam ascendir. La paraula gat em va bé per donar la benvinguda a la nova companyia a casa de l’Àngela i el Lluís, la gateta Rosseta.
I després de passar el petit mur vam continuar el camí per un senderol on van tornar a ser companys de viatge de les pedres i les arrels. Una mica més tard prosseguirem el nostre anar endavant seguint les marques grogues, alguna de blava i les fites, més d’una de grans dimensions. Les pedres no han volgut acomiadar-se del nostre camí i com si fos un laberint pugem fent giragonses cap a la dreta o l’esquerra.
Ja a dalt del primer tram veiem a la nostre dreta l’estany del Viver però no ens deturem perquè sabem que a la baixada hi tornarem a passar.
Més amunt albirem l’estany Negre, el Sec i el de la Comassa. Pel costat del darrer estany prosseguim muntanya amunt. Passem un pujol per baixar després el torrent que uneix dos estanys i travessem el pontet de fusta.
Aleshores primer suament i després més enrampat continuem prenent alçada per un terreny granític i esquistós fins a arribar al punt que ens havíem marcat en el nostre periple. El tossal Colomer, davant nostre s’alça altiva la Pica del Carlit, el pic més alt del Pirineu Oriental, lleugerament bifurcat i tenint com a company el Carlit de Baix. I des d’aquest punt davallem cap el punt de sortida.
Aleshores primer suament i després més enrampat continuem prenent alçada per un terreny granític i esquistós fins a arribar al punt que ens havíem marcat en el nostre periple. El tossal Colomer, davant nostre s’alça altiva la Pica del Carlit, el pic més alt del Pirineu Oriental, lleugerament bifurcat i tenint com a company el Carlit de Baix. I des d’aquest punt davallem cap el punt de sortida.
L’estany Sobirà, l’estany de Trebens, el de Castellar i finalment el de les Dugues ens acompanyen en el camí i les seves aigües es comuniquen un estany a l’altre. La pesca és ben servida en aquests llocs, perquè vam veure com les truites que es bellugaven en l’aigua transparent dels llacs. Entre l’estany de Castellar i els de Dugues travessem una zona de roques on se sent el cant rialler de l’aigua per sota els nostres peus.
Pugem altre cop i per un sender pedregós i trencat ens arribem a l’estany de Viver. L’estany que havíem deixat per veure al pujar.
Circumdem l’estany i tornem a baixar entre mig de pedres i roques fem quasi saltirons d’una pedra a l’altra. Alguna palanca de fusta i camí avall. Més pedres i arrels. I per fi el mur a l’inrevés i poc després les roques de l’inici on havíem esmorzat.
Oh, que preciós és el cotxe quan arribés ja cansat de la sortida, Al·leluia! Al·leluia! Que bé s’assenta un en el seient encoixinat del vehicle.
I ja poca cosa més, cercar un lloc d’esbarjo amb una taula per dinar, a la vora del riu que baixa plàcid i brillant, Parlar, menjar i viure el dia de sol i aire fresc. Per cert el sol picava un xic massa.
Una mica més tard recollir la taula i buscar el lloc apropiat per prendre el reconfortant cafè.
I per acabar el soroll del moviment de mobles que sentíem a casa de sant Pere,i que s’anunciava ja al migdia, va finalment deixar caure el seu raig d’aigua.
Berga, 17 setembre 2011
No hay comentarios:
Publicar un comentario