Trobava una llarga referència històrica que ens explica que els documents coneguts més antics remunten els orígens d'aquest ermitori al segle XIII. Tanmateix, els resultats de les excavacions practicades darrera del seu absis, semblen indicar que l'ermita primitiva es podria remuntar a l'època de la fundació de la parròquia de Provençana, és a dir, a la segona meitat el segle X. L'existència en aquest sector d'una vil•la d'època visigòtica anomenada en els documents "Malvigia" o "Amalvigia", permet especular sobre la possibilitat que l'ermita fos construïda sobre aquest emplaçament encara més antic.
A l'època de la probable fundació de Bellvitge, el nivell d'aquesta part del delta del Llobregat era molt inferior a l'actual, potser quatre metres més baix. Si pensem que actualment l'ermita es troba a cinc metres sobre el nivell del mar, podem deduir que l'ermita primitiva es trobava relativament pròxima a la costa (CASAS, 1986, p. 98).
La portalada de l'ermita és vagament barroca però la part del darrera conserva encara un regust medieval, que contrasta fortament amb els blocs prefabricats que l'envolten. El polígon de Bellvitge es va començar a construir justament en aquesta zona més pròxima a l'ermita, l'any 1963" (CASAS, 1986, p. 100). "A partir del segle XV, gairebé a cada segle hi ha la constància documental de reconstruccions i obres a la capella de Bellvitge, que devien ser motivades per les successives avingudes del riu, que anaven colgant-la progressivament, per la qual cosa hom es veia en la necessitat de sobrealçar-ne els murs. El 1493 tota la pedra necessària per a la seva reconstrucció fou donada per la ciutat de Barcelona. El 1571 es féu una concòrdia entre els obrers de la parròquia de L'Hospitalet i el mestre de cases Pere Duran, de Sant Andreu de Palomar, per raó de l'obra a practicar-hi. El 1600 es parla dels fons per a restaurar la capella. En la guerra dels Segadors va ser saquejada per les tropes el comte duc d'Olivares i es perdé la imatge que hi havia. El 1697 la capella sofrí un nou saqueig, aquest cop per part de les tropes franceses que assetjaven Barcelona durant el regnat de Carles II. En la guerra de Successió ho fou pels exèrcits borbònics al servei de Felip d'Anjou. Després d'aquesta guerra es reconstruí ràpidament, perquè el 1718 es concedí llicència al rector de Provençana per a beneir la capella reedificada. Finalment la capella fou novament saquejada, pels francesos l’any 1808. Sembla que aleshores es destruí la imatge que hi havia estat reposada el 1652.
Actualment l'ermita de Bellvitge és una construcció de nau única i capçalera quadra, amb una torre campanar no gaire alta al sud-est, també quadrada, dotada de finestres amb arcs apuntats en el pis superior. La coberta de tot el conjunt té dues vessants, menys al campanar, que té un coronament piramidal cobert a quatre vessants. En general la fàbrica és força barroera i heterogènia. Predomina la maçoneria vista barrejada amb totxo, la qual devia tenir a sobre un arrebossat que ara hi manca. En alguns punts, com ara certs llocs de la façana de tramuntana o la part baixa de l'angle nord-oest, s'observa un aparell de carreus, però semblen reaprofitats.
L'aparell del campanar, també de carreus però més petits, sí que sembla original" (Catalunya Romànica, 1992). Les campanyes d'excavació realitzades el 1979-1981 van permetre documentar que sota l'estructura es conserven els murs de l'edifici romànic. No es tracta de la fonamentació medieval, sinó del parament de l'antiga construcció. El seu creixement s'anà produint a mesura que es refeien les construccions i els desbordaments del Llobregat aportaven veritables allaus de terres argiloses". L'excavació realitzada a l'ermita de la Mare de Déu de Bellvitge ha proporcionat el descobriment de la fàbrica de la primitiva construcció religiosa. Aquesta troballa respon a l'objectiu primordial de l'excavació i posa en evidència un fet llargament intuït o sospitat. Aquesta primera construcció, segons sembla, fou una església de planta basilical, dividida interiorment en tres naus, una major i tres laterals, encapçalades per sengles absis de planta semicircular. No posseïm una datació directa pel primer edifici, ja que els documents no l'esmenten i els seus estrats no han proporcionat material. Malgrat tot, s'ha descobert una necròpoli d'inhumació dividida en dos moments cronològics. Existeixen tres tombes, que tenien un aixovar consistent en olles de ceràmica oxidada de l'alta edat mitjana. Aquestes ceràmiques, es poden datar a la segona meitat del segle XI i presumiblement ja amortitzades en el moment que es col•locaren a les tombes, podrien proporcionar una data que se situa cap a començament del segle XII. Aquesta cronologia hauria de coincidir amb la fàbrica de l'església, d'aparell relativament acurat. A més, l'absidiola localitzada, era llisa, almenys a la part inferior. Aquesta característica, constatada al llarg del segle XI en absis menors, es converteix en norma general el segle XII; d'aquí que la cronologia indicada per a les ceràmiques, que correspon a una època en què l'església ja funcionava, no estigui gaire allunyada de la construcció d'aquesta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario