Sorprèn en aquest remot paratge, trobar un edifici tan impressionant, que per la seva traça i solidesa evoca les fortaleses roqueres de les nostres terres, enfront s'aixeca la casa de l'ermità i les seves dependències, edifici del segle XV amb traces del gòtic civil català.
De l'església crida l'atenció la seva monumentalitat i robustesa, remarcada pels grans contraforts i sobretot pels pilars cilíndrics en les cantonades, que assemblen torrasses defensives. La coberta és a doble vessant, i té teulada independent l'àmplia porxada adossada a la part dreta a manera de cobert per a refugi dels visitants. Una alta i esvelta arcada de pedra en mig punt s'eleva a la façana fins a aconseguir la base de l'ampla espadanya, servint de marc per a la portada en estil toscà amb fornícula buida sobre la qual s'obre una finestra.
L'interior és rectangular, amb unes dimensions de 25,40 metres de profunditat per 15 d'amplada i coberta de volta de canó amb llunetes. Unes arcades de mig punt donen accés a quatre capelles laterals. Posseeix cor alt als peus, púlpit adossat i absis amb dos petxines, dels murs pengen nombrosos exvots. La sagristia és petita i rectangular, i en el seu costat oposat hi ha una altra dependència, actualment sense ús. La imatge de Sant Cristòfol es recolza en una mènsula de la paret del presbiteri, llisa i sense adorns.
El dilluns de Pasqua Granada se celebra la romeria a l’ermita de Sant Cristòfol, tradicionalment per demanar-li al sant la pluja que els camps necessiten (et pluviam de coelis). A la Font d’en Segures es fa l’única aturada del camí. El cap de setmana d’abans els majorals de sant Cristòfol i de sant Roc organitzen unes festes centrades en els bous i el ball. Una de les tradicions d’aquesta festa era l’enfarinada: les xiques fadrines del poble eren les encarregades de pastar la prima que es reparteix a la romeria (una coca de farina blanca, llevat i llavoretes d’anís), els ‘primots’. En eixir del forn duien les butxaques plenes de farina i buscaven els jovents del poble per tirar-los-la damunt.
Encara que Sant Cristòfol / Cristóbal és el titular més conegut, el temple està també sota les advocacions de Sant Antoni Abat, Sant Blai i Santa Llúcia. La tradició explica que el seu origen està en l'aparició d'un misteriós personatge de llarga barba a un procurador o comptable que havia perdut un plet i pretenia estimbar-se des d'aquest lloc. Sigui com sigui, la primitiva ermita es va edificar sobre una mesquita musulmana cristianitzada en 1372; aquesta capella es va enderrocar el 1700 per construir la nova ermita, tot i que la Guerra de Successió va retardar l'inici de les obres fins 1717, concloent-ne en 1730 sota la direcció de Cristòfol Grau i Francesc Bertran. El 1750 es van realitzar diverses i importants reformes, intervencions que han continuat fins als nostres dies per assegurar el seu manteniment i conservació.
El 10 de juliol, Dia del Miracle, també se celebra missa a l'ermita, tot i que l'assistència no és tan concorreguda, per l’absència dels veïns de Culla, que solien peregrinar també en altres temps a Sant Cristòfol de Benassal, tradició que va ser abandonada quan es va construir una ermita d’aquesta advocació al seu terme.
El diccionari valència balear català recull quan al topònim que etimològicament potser ve de l'àrab ban asal, ‘fill de mel’, en el sentit de ‘lloc molt acollidor’.
L’advocació de Sant Cristòfol s’estengué molt pel país, i pel seu interès us convido a conèixer la tesi de Josep Capdevila i Soldevila , en la que s’acredita històricament que Sant Cristòfol, i Sant Menna, -patró de Sentmenat, al Vallès Occidental- són en realitat una única persona.
No hay comentarios:
Publicar un comentario