CARRER DE SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA DE CASTELLAR DEL VALLÈS

En la tasca – que comença a semblar-nos gegantina, i àdhuc inassolible - de documentar mínimament la història de la romànica de Sant Pere Apòstol, del terme de Castellar del Vallès, Vallès Occidental, em sorprenia la signatura d’un acord pel que fa a les celebracions litúrgiques a l’església de Sant Iscle i Santa Victòria, amb plena autorització d’Anton Meca i de Cardona, segon Marques de Ciutadilla, Senyor jurisdiccional de la parròquia i terme de Castellar, i tinent Coronel de la Guardia Reial Catalana fins l’any 1.712; que entre d’altres qüestions recollia :

1.Que los feligresos de Tolosa à sus costas fessen compondrer la capella ab tota la capacitat possible, per poder estahi decentment los faels.

2.Que dits feligresos haguessen de senyalar terrenio per fer dita Iglesia capàs, cementiri, casa y hort ab aygua per regar dos vegades la semmana per si en lo successiu se mudàs la parroquial.

7. Quel párroco sols s’obligava à celebrar ó fer celebrar la Missa , y que acabada pogués repressar à la parroquial, puig son ánimo è intenció era de que tots los Sagraments se administrassen en dita parroquial.

Podem afirmar a partir d’aquest text l’existència de cases pel rodal de la capella de Sant Iscle i Santa Victòria, , que donarien lloc al carrer anomenat avui de Sant Iscle.

Segons la descripció que en va fer el Dr. Vergés, la capella de Sant Iscle i Santa Victòria tindria unes formes similars a l’església del Puig de la Creu o l’ermita de can Santpere, encara que més gran, i estaria edificada a l’indret on hi havia la rectoria de l’església barroca. Segons Vergés el rector Anton Lamich (1824-1849) encara hauria vist els fonaments de l’església desapareguda en el pati de la rectoria de l’església barroca.

Els documents antics que testimonien l’existència d’aquesta capella són nombrosos, sent un dels més antics una donació signada l’any 1111 per Beatriu de Sentmenat i els seus fills, a favor d’Eliarda, d’un mas que tenen a la parròquia de Sant Esteve de Castellar “el qual afronta a la part d’orient amb el Puig de Sant Iscl”... a la part de ponent amb el riu Ripoll”.

Trobem en documentació dels segles XVII i XVIII, diverses referències al Camp de Sant Iscle, o la “pessa de Sant Iscle”, propietat dels Mir de Can Torres.

Així doncs, amb poques i espaiades cases o masies el camí, després carrer, de Sant Iscle existia des del segle XVII.

El carrer Sant Iscle es densifica durant el segle XIX. El Dr. Antoni Vergés indica que entre els anys 1828 i 1872 es van construir quatre cases de nova planta i se’n dividiren sis. Durant aquest període, també es van construir cinc cases noves que van crear el traçat del Carrer de l’església, perpendicular al carrer Sant Iscle.



No faré sang sobre el fet obvi , que en qualsevol país civilitzat, carrers tant ‘típics’ com el que aquí s’esmenta, tenen tots els ‘mal dits’ serveis públics, perfectament soterrats.

Ah!, als veïns del carrer Sant Iscle conserven una imatge del Sant, suposadament originaria de l’antiga capella. Sembla que ‘desentonava’ , amb l’església nova, i els veïns van disposar fer un sorteig i va ser atorgada a Pere i Lluís Camprubí. Era costum que per la Festa Major s’exposés la imatge de Sant Iscle a la finestra del seu domicili.