IN MEMORIAM DE SANT JULIÀ DE LA CLUA DE MEIÀ. ARTESA DE SEGRE. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Seguíem documentant – fins on és possible – les esglésies existents al terme d’Artesa de Segre, la tasca, del tot apassionant, té la seva complexitat :

Arribavem el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall , Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) i l’Antonio Mora Vergés ( L’Argentera, el camp jussà de Tarragona, 1-01-1951 ) fins a la Clua, dita també la Clua de Meià de la que únicament a la pàgina de l’ajuntament d’Artesa de Segre en trobava alguna dada :

http://relatsencatala.cat/relat/esglesia-parroquial-de-sant-pere-de-tudela-de-segre-artesa-la-noguera-lleida-catalunya/1050841

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2014/09/esglesia-parroquial-de-lassumpcio-de-la.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/06/in-memoriam-de-sant-miquel-de.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/06/in-memoriam-de-lensulsiada-esglesia-de.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2017/06/esglesia-nova-de-santa-maria-de.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/01/de-sant-marti-de-collfred-i-altres.html

Reprodueixo de :

http://www.ccnoguera.cat/artesadesegre/index.php/la-ciutat/nuclis-agregats/21-clua

La Clua de Meià situada entre la Vall d’Ariet i Baldomar, en un coster a l’esquerra del barranc de la Clua o de Catarena, que desguassa al riu Boix.

Les primeres notícies d’aquest lloc són de l’any 1059. Arsenda va donar unes vinyes situades en aquest indret al monestir de Santa Maria de Meià. Hi fou bastida l’església

de Sant Julià –d’origen romànic i que depenia de Sant Miquel de Montmagastre; en època barroca es reconstruí- i el castell de la Clua, que pertanyien a la família Meià.

Prop del poble hi ha l’església troglodítica de Sant Martí, possiblement d’origen premusulmà, reconvertida a presó.

L’any 1311 el castell seria donat per Dolça de Cervera al seu fill Pere d’Ayerbe; aquest el permutà al rei Jaume II per propietats a l’Aragó.

Pascual Madoz Ibañez (Pamplona-Iruñea 1806 - Gènova 1870) en la seva obra Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar (Madrid, 1845-50 ), ens diu de la Clua: lugar con ayuntamiento en la provincia de Lérida partido judicial de Balaguer, diócesis de Seo de Urgel y priorato de Meya : está sito en un vallado al pie de un monte o cerro llamado de su nombre, le combaten los vientos de E. y N., Y el clima aunque templado, produce tercianas gástrico-biliosas y catarros. Tiene 20 casas y la iglesia parroquial (San Julián), está servida por un cura párroco de provisión ordinaria en concurso general. Confina el termino al N. con Garsola y valle de lriet (a 1/2 legua.), E. con el mismo y Argentera, S. con este último, ambos a igual distancia del primero, y O. Baldomar, se encuentran en él varias fuentes naturales de aguas de buena calidad, de las cuales se surten los vecinos para atender a sus necesidades domésticas. El terreno montuoso, pedregroso y árido, es en general de mala calidad, hallándose en el monte que lleva el nombre del pueblo, al E. y el de Grao de Clua al S., los caminos que le atraviesan son los que conducen a los pueblos limítrofes casi intransitables, la correspondencia la reciben, por expreso que cada interesado manda, de la cartería de Villanueva de Meyá, los lunes, miércoles y sábados, saliendo los martes, viernes y domingos, producen : centeno, cebada, patatas, vino y aceite, siendo la principal cosecha la del primero, se cría ganado vacuno y lanar, prefiriendo el primero, y hay caza de conejos, perdices y liebres. Industria : un molino de aceite. Población : 6 vecinos , 33 almas Capital imponible : 9,330 reales. Contribución el 14,28 por 100 de esta riqueza. Presupuesto municipal 330 reales. que se cubren por derrama vecinal, de los cuales se pagan 90 al secretario del ayuntamiento.

Retratava l’església de Sant Julià de la que segons el Bisbat d’Urgell n’era Rector, l’any 2005 Mossèn Antoni Pich Badia , rector en aquella data d’Artesa de Segre:

http://www.bisbaturgell.org/index.php/es/preveres/58-mn-antoni-pich-badia

A dia d’avui constatem que l’edifici exerceix funcions de ‘local social’

Trobava una persona – de parla castellana – que m’explica que fa més de trenta anys que viu aquí, i que quan va arribar em feia potser també trenta que el poble era deshabitat, lògicament no en sap donar raó de l’escola abans de la dictadura franquista. A la Clua de Meià, com a molts altres indrets de Catalunya, eren els rectors els que ensenyaven les primeres – i de vegades les úniques – lletres, val a dir que més enllà de l’amor al proïsme – que no poso en dubte – els interessava tenir una parròquia que pugues seguir i comprendre els oficis religiosos.

Si queda alguna persona viva, o existeix alguna dada en algun arxiu – cosa força improbable, atesa l’excel•lent tasca destructiva del feixisme i el cleptofeixisme amb la concentració de municipis – ens agradarà rebre noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com del lloc on era l’escola abans de la dictadura franquista.

Per als catalans recuperar la ‘memòria històrica’ és un imperatiu ètic

Sou pregats de fer arribar aquesta crònica a qualsevol mitjà, amb prec de publicació.

Des d’ara gràcies.

Antonio Mora Vergés