La descripció tècnica ens diu: l'església de Santa Maria de Valldossera és un edifici de planta rectangular, d'una sola nau, absis pla i coberta de teula a dues vessants. La nau es cobreix amb volta de canó amb llunetes. L'interior és pintat de blanc, amb les parts corresponents als arcs faixons, les pilastres de suport i la línia d'imposta pintades de groc.
Exteriorment l'església presenta dos cossos annexos, un a cada banda, amb coberta de teula a una vessant. La façana, de composició simètrica i molt simple, mostra, centrada, una porta d'accés adovellada d'arc de mig punt amb brancals de pedra formats per carreus encoixinats. A la clau de l'arc figura la data del 1685. Damunt la porta es conserva un rellotge de sol pintat, la resta de l'arrebossat i pintura de la façana ha desaparegut en l'actualitat.
La façana es corona amb un campanar d'espadanya amb dos nivells d'obertures.
El Santuari que depenia de Montagut, fou elevat a parròquia l’any 1869, amb l’oposició d’alguns veïns de Montagut – que guardaren els joiells de Sant Jaume a la caixa forta del Banc de Valls- enlloc de cedir-los a Valldossera. La parròquialitat és mantingué fins l’any 1936, en els dies del genocidi contra Catalunya, es calà foc dins de la nau, i van desaparèixer un retaule d’estil neoclàssic daurat ricament l’any 1812 sota els auspicis del Monestir de Santes Creus; la imatge de la Verge i el nen tallada en alabastre fou llençada al foc i restà esbocinada i calcinada, restaurada de forma maldestra és l’única peça que s’ha conservat.
Trobàvem uns goigs d’aquesta advocació mariana
El dia de la nostra visita el Santuari romania en solitud, de fet, només de tant en tant s’anima esporàdicament; el migrat veïnat, prou fa en mantenir apte per al culte la vasta i desolada església, que fou en temps passats santuari famós.
Hom afirma que aquest és un edifici de nova planta, i que el Santuari originàriament s’alçava la lloc on hi ha les ruïnes conegudes com la Rectoria Vella, a ponent del indret actual, a l’altre costat de la carretera on hi ha nombrosos vestigis de carreus ben treballats i escairats.
Pel que fa al topònim, hi ha un cert consens en fer-lo derivar del llatí hordëu/hordeum , ordi, aixi valldossera, vall on creix l’ordi. Es descarta ossos – fragments del cos humà - i óssos – animals de diferents espècies del gènere Ursus, mamífer carnisser plantígrad, de pelatge abundós i cua molt curta-. En tot cas, ja sabeu allò de ‘doctors té l'església’, oi ?.
No hay comentarios:
Publicar un comentario