En el segle XIV figura com a "capella sancti Michaelis de Rupe, in parrochia de Crespiano".
Possiblement el lloc o emplaçament de la construcció actual sigui un antic assentament prehistòric de gran antiguitat.
L'any 1981 es va procedir el seu desbrossament, tasca que portà a terme el grup "Art i treball".
L'any 1983 es va netejar i arranjar el camí d'accés, el mateix que devien utilitzar els monjos en aquest petit monestir construït en part dins d'una balma a 170 metres per damunt del nivell del riu.
El Joan Ballana ens explica com s’hi arriba ; des de Banyoles cal agafar la carretera que porta a Esponellà, tot desviant-nos abans en direcció al poble de Crespià. Just entrar al poble apareix a mà esquerra un indicador que ja senyala Sant Miquel de la Roca i també Sant Esteve de Bassets. Al cap d’uns metres, una pista forestal (en bastant bon estat) que en alguns llocs ens deixarà veure el riu Fluvià a sota, ens guiarà cap a l’ermita. Cal prestar atenció perquè l’últim indicador que està just al costat d’un camp – quan hi vaig anar - es trobava a terra i ens pot passar desapercebut. Un cop aquí, cal deixar el cotxe i un camí molt estret però fresat (al principi) ens menarà fins l’esglesiola de l’Arcàngel Sant Miquel.
CRESPIÀ (Sant Miquel de la Roca. Pla de l’Estany)
ResponderEliminarEs surt de Banyoles per la carretera. a Esponellà des d’on cal desviar-se cap a Crespià i a la corba que fa la carretera abans de travessar el riu Fluvià surt un vial, que porta a un Càmping i un xic més enllà a la resclosa, des d’on és pot veure a l’altre ribera l’ermita troglodita de Sant Miquel de la Roca. Retornant a la carretera es traspassa el riu i s’arriba a Crespià.
Tot just entrar al poble apareix l’indicador a Sant Bartomeu de Bassets, que per un camí no massa adequat a un cotxe convencional, cal aparcar-lo i per un corriol, de bon passar a peu, es troben les ruïnes abandonades de Sant Bartomeu de Bassets i més endavant baixant per un corriol esglaonat que ressegueix la part alta del cingle a uns 200 m. sobre el riu Fluvià, mena a través d’una escaleta metàl·lica a la cova-ermita.
No hi ha constància del seu passat, però sembla ser que l’origen d’aquest lloc de culte sigui eremític i més tard dependent del proper monestir de Sant Bartomeu de Bassets. que es esmentat a l’any 1131 en un document del molí de Portell i es torna citar en altres documents dels anys 1193 i 1196. En el segle XII el llinatge dels Cabanelles posseïen la senyoria de Portell i eren benefactors del santuari.
En el segle XIII, el santuari tenia un patrimoni territorial considerable degut, sobretot, a les donacions. En aquest segle, el germà del bisbe de Girona i senyor de l’indret, feu donació del dret de les aigües del riu Fluvià al santuari. Més endavant (1284) els drets foren venuts a la Pia Almoina de Girona. Des de la primera meitat del segle XIV es dedueix que el santuari ja estava en decadència.
La cavitat natural que constitueix el nucli primitiu, modificada amb el temps, va quedar tancada amb una edificació aixecada davant seu i els murs d’aquesta construcció queden a plomada a la vora del cim sobre l’espadat.
Les dues naus en que queda dividit l’interior és comuniquen per una arcada gòtica apuntada. La coberta també és apuntada. La paret natural ocupa el fons i costat del santuari.
Tota la nau tenia un pis mitjançà un trespol de fusta: hi resten els forats on s’encaixava l’embigat. A migdia es troba la porta d’un arc de mig punt i dovelles.
Hi resta una cisterna que rebia l’aigua de pluja de la coberta i de la penya. L’aparell de la construcció davantera és de blocs de pedra, en fileres horitzontals i travats amb morter.
Dins del santuari, a la roca, hi ha una cavorca artificial com si fos un amagatall i fou tancada amb un mur d’obra amb una petita porta.
La construcció afegida a la cova sembla que fou aixecada entre el segle XIII i XIV. De la balma no hi constància de quan s’inicia l’habitatge, si bé és probable que pertanyi a l’època de les ermites troglodites de les que es tenen documentació en la conca mediterrània, i sobretot l’oriental, des del segles V al VIII.
Aquesta ermita troglodita és una de les més grans de que es tenen constància, a part dels monestirs.