L’INFERN ÉS AQUI

S’ha escrit molt i be d’aquesta dicotomia Cel/ Infern; des plantejar-ho com dos mons separats, el MÓN IDEAL/ EL MÓN REAL, fins a l’església catòlica que mitjançant el mal anomenat Sant Ofici, farà realitat els malsons de Dante Alighieri, quan descriu l'infern , possiblement entre entre 1304 i 1307–1308.

Pau II va afirmar que l'infern no és un lloc sinó el que va denominar una situació, i Benet XVI precisa que això no significa que l'infern sigui una metàfora, és més aviat com en termes terribles, Von Balthasar i, sobretot, la mística, Addrienne Von Speyr han descrit l'infern, no però , pel símil de les tortures i foc diví de la imagineria medieval, sinó amb l’espant que l'home d'avui entén com a pitjor: el descobriment de la seva solitud immensa i infinita, del seu aïllament absolut pel seu volgut de Déu, per allunyament l'enfonsament en una buidor sense sentit, sense principi sense fi, sabent llavors amb tota rotunditat el que significa la felicitat perquè l'experimenta en els seus termes radicalment oposats.





Podem fer, hem de fer alguna cosa per alliberar d’aquest infern als germans més febles , als oprimits, a tots els que – encara – estan assedegats de justícia.

Cal que el món ajudi a Catalunya que pateix – una vegada més – un episodi de genocidi.