LES PERIPÈCIES D’UN VIATGE

Cada any la diòcesi de la Seu d’Urgell organitza un pelegrinatge a Lourdes amb malalts, voluntaris que els cuiden i pelegrins acompanyats de dos mossens. Aquest any es complia el 35è aniversari.

Aquesta vegada la peripècia els va passar a les persones que venien del Urgell jussà; de Térmens, el Poal, Bellvís, Vilanova de Bellpuig, Tàrrega, Guissona, Ponts i els Alamús. Podria ser que me’n deixés algun.

En total eren tres autocars. Em van explicar que van sortir bé, pel camí es van parar a dinar. Allà, les voluntàries es van posar l’uniforme o millor dit, el vestit d’infermeres i van tornar a fer viatge.

Aquests tres autocars passaren per Vielha.

A Lourdes ens vàrem fer amics tres matrimonis, a cada qual més agradable, vam fer una entranyable amistat.

Gairebé anàvem junts a tots els actes que s’hi feien a Lourdes, excepte les infermeres que s’havien de cuidar dels malalts i que a les sis del matí ja estaven de peus a terra i no paraven en tot el dia.

Ells, els cuidadors i cuidadores són els autèntics pelegrins!!!

Fan una tasca impressionant, abnegada, pendents dels seus malalts en tot moment, nosaltres només hi anàvem de visita.

Van ser quatre dies passats per aigua, inoblidables, més no va importar en absolut la presència de l’aigua.



Nosaltres vàrem anar a tot arreu. A Via Crucis, a les misses, a la processó que allà sí, que, un es queda amb una fe interior en veure tants i tants malalts, pelegrins de tots els països compartint la mateixa fe.

Això és un petit resum, però les peripècies que passaren aquestes persones quan tornaven a casa són per comentar-les, encara que ells, en aquell moment, no sé si deurien estar gaire contents.

Resulta que no havien encarregat el dinar. No sabien on havien de dinar!!

Abans d’arribar a Vielha van parar i dinar al Hotel-Restaurant PENYA de quatre estrelles, però no us penseu que així com ho escric de fàcil, a ells els hi va ser.

Doncs no, perquè per dinar es van haver d’esperar gairebé una hora dins l’autocar perquè el menjador es buidés per dinar ells. Mal contats, no sé si eren cent-cinquanta persones.

Si havien d’haver arribat a una hora determinada, van arribar cap a les nou del vespre i els que anaven més lluny no cal esmentar l’hora que van arribar.

Deurien estar frenètics!!

Espero que les persones que els hi va passar ja estiguin relaxades i calmades!!

I no és per menys!!

Ja se sap que quan fas un viatge tan llarg pot passar de tot!!

Rosa Ventura Cutrina