El Convent de Sant Agustí és un edifici gòtic del segle XVI, datat del 1585 i molt reformat al segle XVIII.
L’església orientada a ponent, està formada per una sola nau amb cinc capelles per banda. La coberta, construïda amb embigat de fusta, està suportada per quatre arcs diafragmàtics. Els contraforts queden incorporats als murs.
Abans hi havia hagut la casa de Santa Magdalena (originàriament situada a l'aiguabarreig dels dos rius perquè era una leproseria), de la qual tenien cura els franciscans.
El convent de la Magdalena es trobava fora de la ciutat de la Seu, a la riba del Segre. Una tradició situa la seva fundació sobre un antic monestir que s’havia perdut amb la invasió sarraïna, hom desconeix quan hi van arribar els franciscans.
Josep Massot i Muntaner (*), esmenta que era una casa molt pobre amb només tres religiosos a la comunitat. Quan els framenors conventuals foren suprimits, la casa va quedar abandonada, el 1567.
L’església fou construïda cap a finals del segle XVI, quan els monjos agustins del convent de Santa Magdalena van ocupar un nou espai al peu del carrer Major.
Després d’uns anys d’abandó, el convent de Santa Magdalena fou obert als agustins de Puigcerdà, que en van prendre possessió el 1576 i més endavant esdevindria el Convent de Sant Agustí.
El 1576 fou donada als agustins, que hi bastiren l’església de Sant Agustí que encara és dreta, bé que la façana antiga fou malmesa després de l’exclaustració del 1835.
Les obres es van allargar fins al segle XVII. El Convent fou habitat pels monjos d’aquest ordre, des de la seva construcció, a finals del segle XVI fins a principi del segle XIX.
Després d’un període de decadència en 1592 la canònica (església) de Sant Pere Cercada (Santa Coloma de Farners), fou secularitzada i en 1598 va passar a ser propietat del Convent de Sant Agustí de la Seu d’Urgell els quals van mantenir la parròquia.
El 1666 els agustins es van traslladar del convent de Santa Magdalena, extramurs, a l’interior de la ciutat, al Convent de Sant Agustí on s’hi van estar fins l’exclaustració de 1835.
L’església va seguir activa però la casa va esdevenir hospital i ara és la seu de la Biblioteca de Sant Agustí.
Abans de la biblioteca, hi havia hagut la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona (1942) que es tancà en obrir-se la Biblioteca de Sant Agustí i la Biblioteca del Bisbat d’Urgell.
L’església és l’única construcció que resta del convent de Sant Agustí, construït en un pati anomenat “l’era de la ciutat”. El 27 de gener de 1585 fou posada la primera pedra, i es va inaugurar abans del 1592.
Es tracta d'un edifici de cinc plantes, amb una estructura de ferro i vidre que contrasta fortament amb l'antiga construcció. L’edifici de vidre es troba dins de l’antiga església.
Els arcs diafragmàtics originals s’han reconstruït amb formigó armat. La majoria d’obertures, fetes arbitràriament, s’han tapat deixant el seu rastre. I la petita rosassa de l’absis ha estat rehabilitada.
El nou edifici de la Biblioteca forma part d’un conjunt que segueix la tipologia d’església, del segle XVII. La nau principal és un pati descobert, i on abans hi havia el cor, ara se situa el nou edifici, que s’ordena sobre un eix diferent del de l’església. Està distribuït en plantes que permeten la sectorització per matèries i la flexibilitat en la utilització dels espais.
No s’ha reconstruït tot l’edifici, sinó que s’ha consolidat el que restava dempeus, i s’han deixat les runes sense perill i ben conservades.
Per tant, el criteri del projecte ha estat consolidar el que restava dempeus de l'antiga església sense reconstruir-la i situar, en aquest contenidor, un edifici de nova planta destinat a la biblioteca. La fase de consolidació ha tingut com aspectes importants la consolidació dels arcs diafragmàtics i l'estabilitat de l'estructura gòtica perjudicada per l’absència de coberta.
Així, es varen plantejar construir una biblioteca en un solar on existien unes "restes arquitectòniques" que formaven part de la història de la ciutat i que volien conservar. Pretenien que la nova biblioteca no respectés només les restes de l'església, sinó que, a més, en potenciés l'interès.
L’accés a les plantes es fa per una rampa amb àmplies vidrieres, que donen al Parc del Segre. Les zones de lectura donen al pati interior amb vista als arcs que s’han conservat, en una façana que és tota de vidre, pati que ha rebut el nom, com a homenatge pòstum, del arquitecte Lluis Maria Vidal Arderiu.
El propi arquitecte afirmava que aquest pati funcionava com un espai entre la via pública i la biblioteca, amb un ambient silenciós i tranquil que predisposa a la lectura. El pati s’utilitza durant l’estiu per fer-hi activitats culturals i de lleure. Tant la façana com les parets interiors del pati no han estat restaurades, a l’espera que l’heura arribi a cobrir-les. Podem dir que es produeix un diàleg constant entre el que és vell i el que és nou, tant pel que fa a les formes com als materials.
En la fotografía hom pot observar com era abans l’entrada a l’antic hospital i gairebé tocant, es pot veure on col•locaven els morts a l’espera d’enterrar-los al cementiri.
Rosa Ventura Cutrina
(*) Josep Massot i Muntaner, (Palma, 3-11-1941), monjo benedictí català, filòleg, historiador i assagista. L’any 1962 ingressà al Monestir de Montserrat. Des de l’any 1971 és director de les publicacions de l’Abadia de Montserrat. L’any 2012 rebé el “Premi d’Honor de les lletres Catalanes”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario