La intenció del bisbe era crear una universitat dels Pirineus amb pretensions de suplir el vuit deixat pel tancament de les universitats de Cervera i Osca; sota la conducció de Tomás Samsó i en un temps ràpid, és que es va bastir un edifici elegant i gegantí, que havia de donar com a mínim, servei a tots els seminaristes que fins aleshores havien estat dispersos per les preceptories o sucursals foranes, cases rectorals i famílies de la Seu.
Els blocs d’aquest magnifica edifici d’estil neoromànic queden perfectament definits i concebuts en termes cúbics, i es produeix un retranqueig que alleugereix el conjunt. La monotonia queda trencada pel remat en forma de frontó triangular que corona els tres extrems de la “E” de l’edifici. Dos frontons, també triangulars, assenyalen els dos accessos. La verticalitat de l’edifici es trenca per línies d’imposta que remarquen els pisos.
Les façanes, de mamposteria de pedra i rajola, són molt decorades i amb predomini d’obertures, finestres i balcons d’arc de mig punt. El cos central és ocupat per l’església que és l’element més important del conjunt i que alhora separa el Seminari Major del Seminari Menor.
El tarannà de Josep Caixal i Estradé, ens permet entendre per què es va frustrar finalment aquell somni ‘ de la Universitat dels Pirineus’ :
L’any 1867 protesta a Madrid contra la confiscació dels béns de l'Església.
Entre 1869 i 1870 assistí al concili I del Vaticà (on intervingué en l’elaboració de l’esquema sobre la fe i participà activament en les discussions referents a la infal•libilitat del papa, a la constitució sobre l’Església i a d’altres qüestions disciplinàries.
D’ideologia carlina, topà durament amb les autoritats liberals.
Durant el regnat d’Amadeu I representà la província eclesiàstica de Tarragona (1870-72) al senat de Madrid; es féu cèlebre per la seva defensa de la unitat catòlica d’Espanya.
L’any 1873, Proclamada la república , es traslladà a Andorra, d’on passà a Navarra per unir-se, com a vicari general castrense, als carlins alçats en armes. Quan aquests ocuparen la Seu d’Urgell (1874), hi anà, i col•laborà en la defensa del setge a què la sotmeteren els liberals.
Ocupada la ciutat per Martínez de Campos, Caixàs fou confinat a Alacant (1875).
Després passà a Roma, el Gobierno Español però, li negà el permís de tornada.
El papa Pius IX el nomenà noble romà i assistent al soli pontifici. Mort a Roma l’ any 1879. El Gobierno Español va permetre que fos enterrat a la Seu d’Urgell.
S’enterraven amb ell els seus projectes, i molt especialment ‘ la Universitat dels Pirineus’.
Sou pregats d’afegir i/o esmenar allò que us sembli a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Rosa Ventura Cutrina
No hay comentarios:
Publicar un comentario