EL LLUC DINS LA GERRA D’OLI

Hi havia una vegada un mas  situat a l’Alt Urgell – aleshores en deien  l’ Urgell sobirà – en el que vivia una  parella que esperava l’arribada d’una criatura.  Insisteixo que d’ això en fa molts,  i molts anys.

Va ésser un nen. Li van dir Lluc. Ja en néixer va portar de corcoll als pares.

Durant els primers mesos per la nit només buscava gresca. Plorava i plorava i és clar, només es calmava si l’agafaven en braços. De dia dormia com un beneït, li posaven la música a tot volum. El Lluc encara dormia més a gust.  

Estaven desesperats. Va anar passant el temps i el Lluc quan ja va començar a caminar ja va començar a dormir per les nits. Una cosa solucionada... però els pares no sabien el que els vindria al darrere.

Era tan trapella que quan el perdien de vista ja temien per quina malifeta havia pogut fer.

Ho tirava tot per al terra. En el mas no quedava res dempeus, la criatura gaudia com mai. El Lluc ho espatllava tot, encuriosit, llavors ho volia recompondre i clar, el mal ja era irreparable.

Se’n va endur bastantes pallisses al culet, sort en va tenir dels bolquers.

Va anar creixent i fen entremaliadures, s’enfilava als arbres, llavors no sabia baixar; com era tan jovenet -ell que sabia- el que li agradava més era treure’s la roba i córrer pel mas tot despullat tal com la seva mare l’havia portat al món. 

I la pobra mare buscant la roba del seu fill pels voltants del mas, perquè ves a saber a on l’hauria deixada

Això sí, se les sabia totes. Era un vailet molt eixerit. Sabia com escapolir-se de totes les situacions.

Si li preguntaven per alguna malifeta sempre trobava una excusa per sortir-ne ben parat.

Quan van intentar que deixés els bolquers, no hi va haver manera. Va ser quan ell va voler que va aconseguir deixar-se de fer pis a sobre.  

Tenia dos anys i corria com un desesperat pels camps, empaitant les vaques, fent-les córrer, elles estaven tranquil·les jaient al prat i ell les feia aixecar i apa, les pobres vaques no sabien on ficar-se, segur que quan el veien arribar ja fugien d’ell.

Als porcs dins la cor els tenia ben amargats. De tan agosarat que era s’enfilava i pujava damunt dels porcs, un darrere d’un altre, per fer veure que anava a cavall. La cor estava ben esvalotada quan ell hi era.

Tenien un gos que també el feia servir de cavall i a sobre, li feia les mil i una treparies.

Ja podien tancar-li, barrar-li totes les portes de les cors, les quadres, que els pares, no sabien com s’ho feia, però ell tenia una manya en obrir-les que encara se’n recorden.

Amb tres anyets, un dia el van trobar gronxant-se amb la cua d’un cavall. Quin ensurt se’n van endur, els pobres. El van anar a buscar de seguida i quan li van preguntar que coi feia, el Lluc tan natural els va contestar: -Jo només volia fer com el Tarzan.

Sort que els cavalls són intel·ligents i aquest segur que va pensar: -Vaja trapella tenen en aquesta casa.

Explicava la mare que quan no era una cosa n’era una altra.

Un dia va estar a punt d’ofegar els pollets que corrien pel mas. Cada dia es banyava a la bassa que hi havia al pati i un bon dia, no se li va ocórrer altra cosa que agafar-los i posar-los dins la bassa perquè volia que es banyessin amb ell. Per sort, la mare voltava per allà i va estar a temps de treure els pobres pollets mig ofegats de la bassa.

Quan li van preguntar el perquè ho havia fet, els contestà amb aquella candidesa: 

-Perquè em pensava que els pollets també tenien calor i volia que es refresquessin com jo a la bassa.

Molt sovint li havien d’anar al darrere al sortir de casa perquè igual era capaç de sortir del mas i anar-se’n qui sap a on.

Però heus ací, que quan tenia uns quatre anys li va passar una cosa molt grossa. SÍ MOLT GROSSA!. Va caure dins d’una gerra d’oli!

Per sort, no li va passar res, només va quedar cobert de mig cos. Els pares guardaven la gerra d’oli al rebost juntament amb d’altres i, hi anaven de tant en tant i va donar la casualitat que aquell mateix matí hi havien anat.

El rebost el tenien en un annex del mas.

El pobre Lluc allà dins la gerra, tot remullat, més ben dit -untat d’oli- no sabia com fer-s’ho per sortir, doncs quan ho intentava, relliscava i quedava ficat allà mateix.

Se li va passar pel cap provar que era aquell líquid tan llefiscós i de color verd i encara, avui dia, fa escarafalls.

Finalment es posà a cridar i cridar, ningú el sentia, es pensaven que estava jugant en el seu quarto.

Passaven les hores, el Lluc alguna vegada s’adormia i se n’anava cap avall i quan tornava a tastar l’oli es despertava al moment.

Pobre Lluc, que malament s’ho deuria haver passat!

Els pares ja sabien que havien de vigilar de prop al petit Lluc, però ells tenien feina al mas i no ho podien fer tant com ells volien.  

Aquell matí havien anat a conrear patates a l’hort i els passà el temps en una volada i quan era l’hora de dinar, ja se’n van donar compte que feia estona que no sentien al Lluc.  

Tement-se el pitjor, van pujar a dalt a l’habitació del nen i no hi era. La mare va fer una exclamació: - Ja ho sabia, l’hem deixat sol i ja ha fet de les seves, la culpa és nostra per no haver-lo vigilat.

El pare va contestar: - Mira ja hi estem avesats, començarem a buscar segur que el trobarem de seguida.  

Van mirar per tot arreu, però el Lluc no va sortir. Van anar al poble a veure si l’havien vist i ningú en sabia res.

Se’n van tornar al mas desesperats, ja no sabien que fer.

Ho van tornar a regirar-ho tot, però res, no apareixia.

El que no sabien era que el pobre vailet ja estava cansat d’estar oliós i no poder adormir-se sinó volia empassar-se aquella cosa tan greixosa.  

Ja no podia cridar. S’havia quedat sense veu.

A la cuina del mas, la mare asseguda davant la taula, plorava i deia: -On s’haurà ficat aquest fill meu tan trapella que cada vegada ens la fa més grossa?

Al pare se li va encendre la llum. L’únic lloc que no havien mirat era el rebost i digué a la seva dona: -No ploris, encara ens queda un lloc per buscar. Quin? Preguntà la mare- el rebost –contestà el pare.

Els dos corrent es van dirigir al rebost i no el van veure. Se n’anaven i van sentir un petit gemec. -D’on vindrà? Es van preguntar.

Van posar l’oïda atenta per escoltar d’on venia el gemec i la mare va dir: -Ve d’aquella gerra d’oli, anem-hi. S’hi van acostar i van tenir la sorpresa més gran de la seva vida. EL LLUC DINS LA GERRA D’OLI.

Valguem déu! Com s’haurà pogut ficar dins la gerra? La mare el va cridar:

-Lluc, Lluc, som nosaltres! Gairebé mig inconscient obrí els ulls i llavors sí, va exclamar:

-Mama, papa -ja no ho faré més- va ser el primer que va dir i va gemegar: -Vull sortir d’aquí dins que això és molt dolent i tinc molt fred.  

Els pares van intentar treure’l, però ai, el fill els relliscava i no el podien treure i tots tres untats d’oli i escapant-se’ls el fill cada vegada que el volien agafar.

El pare exclamà: -Hem de buscar una solució. Però quina? –Preguntà la mare. No ho sé, abocar la gerra d’oli? Però no el podem llençar, ens fa falta -va remarcar la mare.

Rumia que rumia i van trobar la solució. Van fer un transvasament de gerres. D’un gerro van passar l’oli i el Lluc a un altre gerro. I el Lluc quedà en el fons de l’embut que havien fet servir.

Els tres es varen abraçar i engreixinar-se d’oli.

Com l’únic que no tenien llefiscós eren els peus, es van descalçar i amb l’embut i el Lluc al fons, ben agafat per si de cas, van poder arribar a la cuina del mas.

Problema: -Com es treien de sobre tot aquell oli tan greixós?

Solució: -Primer es van treure tota la roba, van quedar-se nus. Es rentaren les mans, es posaren un barnús i agafaren el seu fill que era el més llepissós i el van posar dins la banyera canviant vegades i vegades l’aigua i el sabó, gairebé s’hi van passar tota la tarda i part de la nit netejant al Lluc, finalment quedà ben net.

Després es vestiren tots tres. Primer van vestir al Lluc que estava molt congestionat per haver passat tantes hores dins el gerro i el posaren a dormir ben tapadet. 

Després ells dos i de tan cansats que estaven també s’anaren a dormir deixant la feina penjada. El dia ja havia donat prou de sí.

L’endemà el Lluc es despertà i cridà a la mare.

-Mare, mare, vine, córrer! La mare un cop a l’habitació li diu: -Què et passa fill meu? Que he somiat que queia dins d’una gerra d’oli! -va explicar el Lluc.

La mare esclatà a riure i cridà al pare que hi va acudir ràpidament. Mira que diu el Lluc. I el Lluc tornà a repetir el mateix al pare.  

No sabien que dir ni que fer. Només riure’s de l’acudit del seu fill Lluc.

Ara que a partir d’aquell dia el Lluc no es va apropar mai més al rebost i durant molts anys va avorrir l’oli i no volia que n’hi posessin en lloc. Quan veia una gerra, fos el que fos, marxava corrents cap dins el mas.

Aquesta “odissea” del Lluc va ser molt comentada i és que no n’hi ha per menys.

Rosa Ventura Cutrina