L'església parroquial actual, advocada a santa Eulàlia de Mèrida, fou beneïda el 1954, té planta de creu grega i cúpula en el creuer. Consta de tres naus separades per mitjà de columnes amb capitells corintis, volen imitar marbre. La nau central està coberta per voltes llunetes i les naus laterals i els braços del creuer es cobreixen amb volta d'aresta. L'absis és circular i cobert amb volta de mitja taronja. Al voltant de tota l'església hi ha una cornisa circular de gust neoclàssic. Tot l'interior està arrebossat i pintat amb ciment. A l'exterior sobresurt la cúpula octogonal coronada per un cupulí cilíndric. A la façana hi ha un pòrtic amb 4 trams de volta d'aresta, 2 columnes cilíndriques i dues mitges columnes adossades a la paret. També de fust llis i capitells corintis. Al damunt un cos rectangular coronat per un timpà, en el centre una finestra de mig punt i 4 pilastres de capitell corinti.
La imatge que s'hi venera és obra de l'escultor Frederic Marès Deulovol (Portbou, Alt Empordà, 18-9-1893 – Barcelona, 16-8-1991).
L'anterior església era del segle XI amb quantitat d'afegits i reformes dels segles posteriors , durant els dies foscos del genocidi contra Catalunya (1936-1939) va ser cremada i destruïda, juntament amb els altars de Sant Isidre i del Roser, barrocs, que posseïa, sense que en quedés cap vestigi.
L'any 1940 es va començar la construcció de nova planta, en el lloc on hi havia hagut l'anterior. L'arquitecte va ser Antoni Fisas Planas (Sarrià, Barcelona 1896 – 1953 i titulat l’any 1923). Aquest segueix el classicisme italianitzant imposat pel Noucentisme. L'obra es va acabar difinitivament l'any 1954.
S’esmenta pes primer cop l’Església de Santa Eulàlia l’any 1022, aleshores l’indret era un petit conjunt format pel temple, la rectoria, les cases contigües a l’església i el cementiri.
En aquest espai al voltant de l’església (unes trenta passes) a l’edat mitjana es cobrava el delme (impost o cens del deu per cent sobre la collita dels camperols destinat a assegurar el manteniment del clericat i els edificis religiosos) i es protegia a les persones i els seus béns, de manera que quedaven sota de la pau i treva.
Les dependències de l’església eren també llocs d’asil per als delinqüents. La primitiva església, esmentada, ja al Segle X, va ser consagrada al Segle XII i restaurada a finals del Segle XVI.
Del 1104 és la consagració, pel bisbe Berenguer de Barcelona, de l'església parroquial antiga (que es conserva transcrita al registre de les Dotalies de l'Arxiu Diocesà de Barcelona) la qual, restaurada a la fi del segle XVI amb l'afegiment d'unes capelles cobertes amb volta d'ogives.
Va ser el nucli principal de Les Franqueses del Vallès i, com la resta d’aquest territori, a partir de 1381 va ser anomenat carrer de Barcelona. Això va permetre gaudir dels avantatges que aquest privilegi atorgava (drets de carruatge).
L’Església de Santa Eulàlia de Mèrida ha sofert tantes modificacions, que quasi no resta res del temple primitiu.
Avui en queden les restes d’una portalada, que s’ha alçat enmig d’un jardinet ubicat a l’espai de l’antic temple, concretament, a la dreta de la carretera de Corró d’Avall a Cànoves, aproximadament davant de Can Ganduxer i de la font de Santa Eulàlia de Mèrida, patrona de Corró d’Avall.
De l’excelsa Patrona de Corró d’Avall trobàvem :
Nasquè a Emerita Augusta en 292 i morí a Emerita Augusta el 10 de desembre de 304 amb tan sols 12 anys.
El 10 de desembre, per negar-se a obeir al emperador Diocleciano que prohibia donar culte a Jesucrist, es va presentar davant del governador Daciano dient que aquelles lleis eren totalment injustes, en negar-se a canviar d’opinió, la varen fer torturar. Aquell mateix dia 10 va morir torturada, cremada i ofegada pel fum.
El poeta Prudencio diu que al morir la santa, la gent va veure un colom blanquíssim que volava cap el cel. Allà mateix, es va fer un temple al seu honor i es convertir en lloc de pelegrinatge i la gent hi anava a resar i per mitjà de la santa aconseguir favors de Déu.
Rosa Ventura Cutrina
No hay comentarios:
Publicar un comentario