No tinc clar
– no hi ha informació al respecte – que aquest tancat amb una entrada molt ‘peculiar’
exercís en algun moment del passat com a fossar d’aquest petit nucli.
Us prego que
si teniu alguna informació ens la feu arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Us deixo un
enllaç en el que amb la veu de Domingo Mulà i García, podreu escoltar , ' EL FOSSAR DE LES MORERES'
Al fossar de
les moreres
no s'hi
enterra cap traïdor;
fins perdent
nostres banderes
serà l'urna
de l'honor.
Així mestre
Jordi, un dia
cavant, deia
en lo fossar,
quan
Barcelona sentia
que l'anaven
a esfondrar.
La batien
bronze i ferro
dels canons
de Felip Quint.
Ell els mata
i jo els enterro -
lo fosser
deia, enfondint.
Quin vellet
el fosser Jordi!
Jo l'havia
conegut;
no hi ha pas
qui se'n recordi
que no el
plori condolgut.
Havia passat
la vida
mirant la
mort fit a fit,
i era una
ànima entendrida;
no l'havia
això endurit.
Era vell:
mes ningú ho veia
veient-lo al
fossar, cavant;
aquell pit
que tot és teia
quan és sec
no aguanta tant.
Son dol no
el feia commoure,
i, la gent, el
veia patint;
era un cor
dur com un roure
que sentia
com un nin.
Sempre al
fossar anava
a cavar amb
un nét seu;
si ell el
seu magall portava,
- Jo - el
nin deia - porto el meu! -
I cavant els
dos alhora,
i fent
fosses al fossar,
sempre dels
morts a la vora
se'ls sentia
mormolar:
- Al fossar
de les moreres
no s'hi
enterra cap traïdor;
fins perdent
nostres banderes
serà l'urna
de l'honor.
Molts jorns
feia que, sitiada
la ciutat
pels de Verwick,
amb l'ànima
trasbalsada
el vell
cavava amb fatic.
Els fossars
de Barcelona
s'omplien de
gom a gom.
Pel tros
d'or d'una corona
si se'n
gastava de plom!
Mestre
Jordi, que això veia,
cavant deia
en el seu nét:
- Felip
Quint que tan se'n reia
vet aquí el
què n'haurà tret:
rius de sang
i un munt de ruïnes
per pujar al
tron reial.
Ni essent
d'or i pedres fines,
val res un
ceptre que tant val?
I així
dient, el vell plorava,
i ofegava
amb el seu plor
una pena que
el matava
i li
trossejava el cor.
Tenia un
fill, que era pare
d'aquell nin
que li era nét,
i li enrogia
la cara
la vergonya
d'un secret.
Que aquell
fill... taca afrontosa!
no tenint la
pàtria en res,
va abandonar
fill i esposa
i es va
vendre al francès.
Compteu,
doncs, si del vell Jordi
no fóra
amargant el plor;
no hi ha pas
qui se'n recordi
que no el
planyi amb tot el cor.
Ell tan
lleial a Catalunya,
i el seu
fill tan criminal...!
Qui, si té
bon cor allunya
aquest
pensament mortal?
Per aixo el
pobre vell plorava
com si cavés
el clot seu,
i tot
cavant, mormolava:
- Si
sigues... no ho voldrà Déu!
Al fossar de
les moreres
no s'hi
enterra cap traïdor;
fins perdent
nostres banderes
serà l'urna
de l'honor.
Cava el
pobre vell la terra
amb l'ajuda
del seu nét.
Fa ja avui
tres jorns que enterra;
tants de
morts li duu la guerra
que són pocs
els clots que ha fet.
De trenc
d'alba a la vesprada,
de la nit al
dematí,
els morts li
van com riuada
i ell obre
pas amb l'aixada
a aquell riu
que no té fi.
- Bé en
tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon
avi, aqueixa rai!
Mentre no
torni a la beina
l'arma del
soldat, nostra eina
no espereu
que pari mai.
- Mes, al
fossar - respon l'avi -
no hi hem
d'enterrar a ningú
que a la
pàtria faci agravi.
Que cap
traïdor se n'abali!
Si jo em
moro, pensa-hi tu.
Conec bé de quina
banda
són els
morts que van venint
al fossar a
esperar tanda.
No en vull
cap dels que comanda
el botxí de
Felip Quint,
Ja hi ha un
clot fet per eixos
fora el
marge del fossar;
traïdors amb
traïdors mateixos.
Així els
vils tindran esqueixos
per plantar
i replantar.
I, així
dient, lo nét i l'avi
anaven clots
enfondint,
mentre
obrint just el llavi,
com si
dir-ho fos agravi,
seguien,
baix, repetint:
- Al fossar
de les moreres
no s'hi
enterra cap traïdor,
fins perdent
nostres banderes
serà l'urna
de l'honor.
Ai, pobreta
Barcelona,
Com
t’estrenyen
Felip Quint
l'assalt et dóna
i t'ofega
amb sa corona
apressant
ton fi mortal.
Mes tots
fills per ço no afluixen
i combaten
sempre forts,
i en los
murs que, caient cruixen,
entre rius
de sang que els ruixen
s'alcen
altres murs de morts.
I a
rengleres, a rengleres
els van
portant a enterrar
al fossar de
les moreres
entre fum i
polsegueres
i un retrò
que fa esglaiar.
Barrejats en
un munt cauen
els d'un i
d'altre cantó,
i encara
quan morts ja jauen
sembla que
en combatre es plauen
el lleial
amb el traïdor!
De sobte,
l'avi es fa enrera
en mirar un
mort que han dut,
i el nin, en
veure qui era,
tant és el
que s'esparvera,
que, de
l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l,
nét i avi
s'estan al
mig del fossar
sens obrir
per res el llavi;
a tots dos
los sembla agravi
el mot que
han de pronunciar.
I
mentrestant, allà, al lluny,
encara la
canonada,
fent núvols
de fum, retruny
i el vell
veu l'eina mullada
de sang del
seu fill, al puny.
- No, no -
al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la
ira del cor seu -
Mira'l, Déu
n'ha pres venjança
Duu el
vestit de l'host de França...
i és el teu
pare, fill meu!
I el vell,
que el magall empunya,
diu tot
d'una al nin que plora:
- El seu
crim dels bons l'allunya,
fou traïdor
a Catalunya.
- On
l'enterrem? - A fora.
Al fossar de
les moreres
no s'hi
enterra cap traïdor;
fins perdent
nostres banderes
serà l'urna
de l'honor.
Frederic
Soler i Hubert, conegut també pel pseudònim de Serafí Pitarra, (Barcelona, 9
d'octubre de 1839 – Barcelona, 4 de juliol de 1895)
No hay comentarios:
Publicar un comentario